Petit observatori
Parlant la gent sap que és viva
És molt probable que darrere d'un gran xerraire s'amagui un gran insegur
ealos32906989 especial 25 aniversario de el periodico de catalunya redacc190219170753
Ara ja fa molts anys –almenys m’ho sembla– hi havia a les redaccions dels diaris uns poderosos i sorollosos teclats. Ara això ha canviat. Si no m’equivoco, perquè fa ja temps que no he estat en cap redacció. Però veig l’escena del periodista teclejant amb una extraordinària rapidesa. Quan jo anava a les redaccions, que només hi anava de tant en tant doncs sempre he escrit o a casa o en un bar, hi recordo alguns periodistes que mentre teclejaven amb una gran seguretat tenien una conversa amb un col·lega. Empaitaven el temps i l’atrapaven.
Jo no volia fer nosa, però quan em veien no s'aturaven per dir-me si volia alguna cosa. ¿És que quan escrivien veien tot el que passava al seu voltant? Aquells periodistes em semblaven increïbles. Semblava que sabien posar en marxa tots els sentits al mateix temps. Així vaig descobrir que la capacitat d’aïllament és molt important. I aconseguir això no és fàcil, perquè molt sovint no depèn d’un mateix.
A mi em molesta quan em truquen per telèfon mentre estic escrivint, perquè puc perdre el fil del que estava pensant. El periodista, en canvi, és interromput contínuament mentre redacta una notícia. Un periodista ha de tenir paciència.
De fet tots hem de tenir paciència. Pot passar que ens trobem al carrer un antic company d’estudis i ens abraça i ens ho explica tot. Que viu a Terrassa, que té quatre fills, que el gran té molt cervell. ¿Què penses del Barça? Jo camino cada dia, que és molt sa, ara farà tants anys que m'he casat, ¿tu encara escrius cosetes?, jo faig gimnàs, que és molt sa.
La gent té una necessitat molt profunda de sentir-se viu, si més no, de tant en tant. L'eina més eficaç és la paraula.
De fet, un gran xerraire podria ser un gran insegur.
