Anar al contingut

LA CLAU

La resposta és a Waterloo

JORDI COTRINA

La resposta és a Waterloo

Luis Mauri

Per una circumstància o una altra, quan el nacionalisme català arriba davant d'una bifurcació, sempre s'imposa l'ànima més irredempta darrere el camí més abrupte

El viacrucis espanyol s’ha aturat a l’estació que anhelaven la triple dreta i l’independentisme rigorista. Els dos actors sospiraven pel col·lapse del Govern socialista de Pedro Sánchez, l’únic que ha practicat el diàleg polític des de la irrupció del procés. La dreta, per intentar recuperar un poder que considera natural, congènit, intransferible. L’independentisme fonamentalista amb capital a Waterloo, per provar de maquillar el seu daltabaix mitjançant la demonització d’Espanya.

És cert que l’inici del judici als líders del procés imprimia un vernís de missió impossible a la tasca de mantenir obert el canal de diàleg. Però fins i tot entre els mateixos presos preventius s’havien sentit veus contràries a deixar caure Sánchez. L’exconsellera d’ERC Dolors Bassa s’ha pronunciat de forma inequívoca en aquest sentit. Però per una circumstància o una altra, quan el nacionalisme català arriba davant d’una bifurcació sempre s’imposa l’ànima més irredempta darrere el camí més abrupte.

Aquesta vegada no seria una excepció. Al tombar els Pressupostos Generals de l’Estat, la Generalitat ha menyspreat un xec extra de 2.000 milions llargs d’euros. I de passada ha arruïnat qualsevol possibilitat de tirar endavant els seus comptes propis. Però això no deu tenir importància, perquè com tothom sap a Catalunya no hi ha llistes d’espera a la sanitat, ni necessitat de beques universitàries, ni d’ajuts a la dependència ni altres foteses.

Tres escenaris

Ja sabem a quina estació del viacrucis ens trobem. Ara cal preguntar-se cap a quina ens dirigim. A dos mesos de les legislatives, els sondejos electorals suggereixen tres escenaris després del 28-A. Un, la tornada de la dreta al poder, aquesta vegada amb el concurs explícit dels ultres i molt més radicalitzada que sota el comandament de Rajoy. Dos, una coalició entre el PSOE i Ciutadans. I tres, una reedició de la conjuntura actual, però amb un PSOE menys fràgil al Congrés i més saberut amb els independentistes.

En qualsevol d’aquests tres casos, ¿què guanya el nacionalisme català? ¿Què guanya en realitat, en termes polítics objectivables, no en l’òrbita mística? La resposta és a Waterloo.