¿Per què hauria de declarar Puigdemont?

Alguna de les defenses ha sol·licitat la declaració de Carles PuigdemontCarles Puigdemont en el procés contra els líders independentistes. La petició pot provocar estranyesa i estupor tenint en compte que s’ha sostret de l’acció de la justícia espanyola, cosa que porta a considerar-lo processalment –no, penalment– un "rebel" i, des d’aquest punt de vista, podria semblar inimaginable que se’l citi a declarar davant els tribunals que es nega a reconèixer. A més, s’obre l’interrogant de si declararia com a testimoni o com a reu, perquè està processat en aquesta mateixa causa.

No hi ha cap dubte que la seva declaració pot aportar informació molt rellevant al procés. Era el president de la Generalitat, el líder, per dir-ho així, de totes les actuacions que s’estan jutjant. Per tant, té informació de primeríssima mà que hauria de ser imprescindible intentar obtenir per jutjar amb ple coneixement de causa aquests fets. En particular és important saber si ell i aquells que estan sent jutjats van planificar, o simplement es van representar –o van excloure–, la possibilitat d’exercir la violència per obtenir la independència de Catalunya. També és imprescindible esbrinar com es va finançar la votació de l’1 d’octubre. Són els fets clau d’aquest procés i indubtablement Puigdemont els coneix perfectament. Un procés just és només aquell que esbrina en la mesura més gran possible la realitat dels fets. Cap relat és complet sense almenys intentar la declaració del seu principal protagonista.

És factible que Puigdemont vulgui utilitzar la seva declaració per efectuar proclames polítiques. Això ha de ser evitat pel president del tribunal, que té facultats de moderació referent a això, de manera que duraria molt poc aquest intent. Però, si declara aportant informacions rellevants, és important escoltar-lo atentament deixant que fiscals i advocats facin servir les seves millors habilitats d’interrogatori per obtenir la quantitat de dades més gran possible. En aquest sentit, a més, seria especialment útil celebrar un acarament amb Oriol Junqueras, el vicepresident d’aquell Govern.

¿Com declararia? Naturalment, no falten mitjans tècnics per possibilitar una videoconferència en perfectes condicions, prestada amb l’auxili judicial dels tribunals belgues, que el més normal és que no ho neguessin.

¿Reu o testimoni?

Notícies relacionades

¿Pot suspendre's un judici durant una campanya electoral?

¿Què ofereix Salvador Illa?

¿Puigdemont declararia com a reu o com a testimoni? La pregunta és lògica, perquè les conseqüències de mentir són diferents per a les dues figures, perquè la segona pot ser condemnada per fals testimoni, però la primera, no. A més, un reu, a diferència d’un testimoni, atresora el crucial dret a guardar silenci. Però més enllà d’això, que es resol tècnicament permetent que Puigdemont declari acompanyat d’advocat i amb dret a guardar silenci –ja es va fer ambFrancesc Homs en els processos per la consulta del 9-11-2014–, a efectes científics la disciplina que estudia la interpretació de les respostes d’un interrogatori –la psicologia del testimoni– no distingeix a priori entre un testimoni i un acusat, sinó que simplement veu una persona que presta declaració i valora tècnicament el que digui amb una base empírica certament substanciosa en el dia d’avui. Cap jutge del món hauria de prescindir actualment dels seus ensenyaments, allunyant aquesta prova d’interrogatori del terreny de la intuïció en el qual ha estat literalment empantanegada durant segles fins a gairebé el dia d’avui i elevant-la a la categoria estrictament científica que sens dubte li correspon. Molt millorarien amb això tots els judicis.

Per acabar, hi va haver un temps, que va durar massa segles –fins a finals del XIX– en què regia un absurd sistema de valoració de la prova que, per raons d’arrelam religiós, distingia entre la declaració d’un litigant i la declaració d’un testimoni. El primer era cregut si jurava i no tenia dret a guardar silenci. En canvi, el testimoni, que també havia de jurar, no era cregut sense més ni més, sinó que s’havien de presentar dos testimonis que diguessin el mateix per fer "prova plena". No n’hi havia prou amb la paraula d’un. Aquesta antiga distinció ha induït, encara actualment, a separar radicalment les figures de litigant i testimoni, cosa que conceptualment és correcte, però ja no està justificat a l’hora de valorar la declaració. Actualment, només hauríem de veure persones, sense distincions, i valorar científicament el que declarin. Per cert, avui jurar és totalment absurd, una formalitat mancada de tota base científica.