I ara, ¿què?

Fa tant temps que les interminables disputes sobre qüestions marginals, magnificades pels protagonistes, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, provoquen avorriment i fatiga a la majoria de ciutadans que la figura del relator, prescindible però inofensiva, s’ha convertit en el pretext perfecte. Des de feia temps, ho buscaven les dretes espanyoles –inclosos els sectors més conservadors del PSOE– per pressionar el president Sánchez i obligar-lo a trencar un diàleg amb el Govern català per tornar a la via política el conflicte generat per l’independentisme, conflicte en què el PP, lluny d’adoptar la política com a solució, va optar per la judicialització, que, aquests pròxims mesos, es deixarà sentir amb tota la seva força.

PP i Cs rivalitzen per veure qui la diu més grossa, amb insults impropis de dirigents polítics, amenaces, mentides i errors intencionats, destinats a desacreditar el Govern, el president i, en definitiva, la política democràtica, on han de prevaler els arguments raonats, les proves, les propostes i el respecte als adversaris des de la legítima discrepància. El PP, a més, aconsegueix que ni es parli de les noves proves sobre finançament irregular de les eleccions madrilenyes de l’any 2011. Es pot destacar que el to i el vocabulari de Casado comencen a incomodar alguns dirigents del partit i que la irresponsable proposta de retocar la llei de l’avortament pot crear-li un immens rebuig del feminisme a pocs dies del 8 de març.

El PSOE, en lloc d’analitzar i treure conseqüències de les 700.0000 persones d’esquerres que es van abstenir a Andalusia, prefereix desgastar el seu Govern i el seu president, ja que el sector conservador, amb González i Guerra al capdavant, encara no ha perdonat a Pedro Sánchez que guanyés la batalla interna i la moció de censura. Ni el PP ni aquest PSOE, no obstant, han fet públiques propostes polítiques viables per resoldre el conflicte català.

Discrepàncies en l’independentisme

Els partits que recolzen el Govern de la Generalitat, ERC d’una banda i PDECat, Junts per Catalunya i la Crida de Puigdemont per una altra, no deixen de posar en evidència les discrepàncies de fons, i també de forma, que cada dia els van allunyant més entre ells i, presumiblement, de la ciutadania. Això, no obstant, no els impedeix tensar més i més la corda fins a aconseguir que divendres passat es trenqués. El diàleg entre els dos governs s’ha interromput –no es veu fàcil ni immediata la represa–, i els Pressupostos estatals no tindran prou majoria per ser aprovats. Catalunya perdrà, doncs, alguns milers de milions per a inversions i polítiques socials que ens haurien permès recuperar part dels diners que ens corresponen i governar per a la millora de les condicions de vida de la gent. A la llarga, perdrà molt més.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Lamentablement, el Govern català ni governa ni vol governar per a tothom. Sense dir-lo obertament, triomfa l’absurd criteri de "com pitjor millor" i en aquest punt, per desgràcia, no s’entreveuen diferències entre els sectors independentistes.

Anem molt malament, però podem anar pitjor si no s’imposa el seny, la reflexió i una perspectiva a mitjà i llarg termini.