Al contraatac

Ja és tard

Van guanyar el referèndum del 'brexit' amb les tripes. I mentint. Però també escoltant i adreçant-se a qui altres havien ignorat

Es llegeix en minuts
Ja és tard

Aidan Crawley

“Aquesta onada va començar fa 20 anys. I no la vam veure venir. La seva campanya també va començar en aquell moment. I ara... ja és tard”. Craig Oliver, director de comunicació de l’exprimer ministre britànic David Cameron, pronuncia aquesta derrota en forma de frase en una de les escenes claus de la pel·lícula ‘Brexit: the uncivil war’. Ho diu mentre el pla de la càmera es va obrint i una televisió de fons retransmet un enfrontament real al Tàmesi entre el barco del cantant Bob Geldof i el del líder de l’Ukip, Nigel Farage.

El personatge d’Oliver, real, prova d’explicar a una col·laboradora que a uns dies que se celebri el referèndum per sortir de la Unió Europea no es podrà canviar una dinàmica que fa anys que està instal·lada al Regne Unit iarrelada en el més profund del país. La pel·lícula és tota una crònica contemporània del temps que ens ha tocat viure i que bé podria haver-se ambientat a Catalunya, Andalusia, el Brasil o França. Un dels èxits de la campanya per abandonar la UE va ser l’ús de dades a través d’empreses tecnològiquesde centenars de milers de ciutadans britànics. Aquest assumpte, ja més analitzat en la premsa internacional, n’ha tapat un altre de potser més preocupant: els tres milions de persones que no participaven de la vida política en les últimes dècades, que mai havien sigut escoltades pels partits principals i les preocupacions de les quals no eren objecte de desig de ningú. Tampoc dels mitjans de comunicació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

En aquesta zona en terra de ningú van plantar la seva bandera els del ‘brexit’. Van explotar al màxim, i sense mesurar les conseqüències, tot el que té a veureamb la immigració i el malestar econòmic. Van colpejar on feia més mal, van fer creure aquests tres milions de persones que tot es feia per ells i, sobretot, van mentir. Van basar gran part de la seva campanya en premisses falses que van activar tecles desconegudes. Van prémer el botó de l’odi al desconegut, al diferent.  Van provocar un degoteig ininterromput d’odi i por queningú ha volgut contrarestar.

En una altra escena veiem el personatge que interpreta Boris Johnson pujant a l’autobús de campanya i una jove li diu que té por perquè s’ha assabentat que si es queden a Europa arribaran al Regne Unit 70 milions de turcs. Johnson li respon contrariat que això no és possible perquè aquesta xifra és la població completa de Turquia. La noia li respon queho ha llegit al full volantque l’equip del polític està repartint en aquest acte. Van guanyar el referèndum amb les tripes. I mentint. Però també escoltant i adreçant-se a qui altres havien ignorat. Responsabilitats compartides. Una onada que va començar fa 20 anys. Situïn-la a Madrid, Barcelona, Sevilla, Londres, París o Brasília. I tremolin.