12-F, judici al procés

El 12 de febrer. Finalment, el Tribunal Suprem (TS) va anunciar la data que començarà el judici als líders polítics i socials del procés, el més important des de la restauració de la democràcia a Espanya el 1978. El mateix dia que el TS va anunciar la data i la llista dels més de 500 testimonis que compareixeran, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa i Carme Forcadell van ser traslladats a les presons de Soto del Real i d’Alcalá-Meco. Donada la seva condició de presos preventius, aquests acusats hauran de preparar la defensa, amb els seus advocats, a la presó. Els altres tres encausats –Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs– estan en llibertat.

Aquest fet és només un dels múltiples aspectes polèmics d’un judici que marcarà la política espanyola i catalana. Després d’una instrucció molt discutida i discutible per polítics i experts en dret a Catalunya, la resta d’Espanya i Europa, el retard del TS a assenyalar la data de l’inici del judici ha tingut com a conseqüència que els presos hagin sigut traslladats a presons de Madrid (amb el perjudici que això suposa logísticament per als advocats i familiars) amb molta antelació. Resulta evident que el TS s’està esforçant a ser escrupolosament garantista –el seu prestigi intern i extern i per extensió el de la democràcia espanyola estan en joc–, però les raons al voltant de la data o la seva negativa a permetre observadors internacionals no han sigut un bon principi: el tribunal ha donat la imatge de sentir-se superat per la magnitud del cas i desconcertat per les múltiples ramificacions que pot tenir el judici tant durant el seu desenvolupament com després, amb possibles recursos a instàncies judicials europees.

La llarga llista de testimonis (des de Mariano Rajoy a Ada Colau) dona fe de la transcendència del judici. A nivell personal dels encausats, la gravetat dels delictes i de les penes de presó que porten és aclaparadora. A nivell col·lectiu, el que passi a la Sala Segona i el veredicte marcaran les relacions futures entre Catalunya i la resta d’Espanya. El judici per si mateix certifica un enorme fracàs col·lectiu, la incapacitat d’encarrilar per mitjans polítics i al marc constitucional un plet, el de l’encaix de Catalunya a Espanya, que és polític, no legal.