Anar al contingut

Peccata minuta

Pa anglès

Pa anglès

Joan Ollé

Si fa quatre dies es podia desencadenar una baralla per ser atès en castellà o català, ara la cosa va adquirint proporcions babèliques amb la colonització turística

Quan van aparèixer els Beatles, el meu avi estava convençut que les lletres de les seves cançons no estaven fetes de paraules, sinó de xisclets onomatopeics sense cap sentit, xisclets que van canviar el món. No soc tan radical com ell, ja que, amb el temps, he aconseguit desxifrar algun fragment literari de l’extens repertori dels de Liverpool:  “Michelle, ma belle, sont des mots qui vont très bien ensemble”, per exemple.

Ho reconec: malgrat haver-ho intentat infinites vegades en grup i en privat, mai he aconseguit obrir la porta d’entrada a la llengua de Donald Trump. Gràcies als Beatles conec algunes paraules en anglès, però mai he sabut com ajuntar-les. He aconseguit, en algunes ocasions, fer-me entendre per porters de nit al reclamar la clau de la meva habitació: “Rum tu, tri, for plis”, però si ells afegien alguna paraula de cortesia a la meva escarida demanda, llavors em sentia perdut i havia d’acudir al conclusiu: “Eskiusmi, mai fren: ai not espic inglish. Gud nait”.

Guiri en camp propi

Per dissimular les meves carències he procurat no desplaçar-me en excés als països on es parla aquesta llengua asintàctica i salvatge, però avui ja no puc passejar ni pel meu barri, ja que visc a prop del Portal de l’Àngel, una zona perplexa en què el nombre de turistes supera per golejada el d’autòctons que encara correm per allà. I des de fa algun temps, és moneda corrent que a l’anar a comprar el pa, el/la dependent/a es dirigeixi a tu, amb tota la seva globalitat a sobre, en... anglès. En més d’un i de dos establiments fins i tot he contemplat irades reaccions de la clientela al ser tractada de guiri en camp propi. Si fa quatre dies es podia desencadenar una baralla pel fet de ser atès/a en castellà o català, ara la cosa va adquirint proporcions babèliques. És curiós: un país que, argumentant llengua i cultura pròpies desitja distanciar-se d’un altre del qual forma part fa segles, es resigna feliçment en nom del cosmopolitisme més cutre a la seva total colonització turística. Al meu barri les coses van així: per vendre bocates cal saber anglès.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’única sortida digna: tancar-se a casa i mantenir-nos prudentment allunyats de tota ràdio o televisió, aparells pels arriben veus de noticiaris, tertúlies i programes d’entreteniment omplerts d’expressions com ‘meinstrim’, ‘cul’, ‘feicniu’, ‘espam’, ‘vintasch’, ‘niueich’, ‘guorchop’, 'jepiauar’... que poden impedir a alguns/as seguir la conversa en curs. Recomanaria el personal que s’expressa a través dels mitjans de comunicació que no donin res per sabut, i, més enllà de la seva ‘jepi' tecnopoliglotia, recordin el consell de Josep Pla a una debutant Montserrat Roig: “Senyoreta, escrigui perquè la seva mare l’entengui.”