Anar al contingut

Centenari

La Colla de Sabadell

Robert Ramos

La Colla de Sabadell

Ricard Ustrell

A diferència d'avui, en l'època d'Oliver, Trabal i Obiols, la crítica, la intel·lectualitat i l'humor ofensiu i absurd eren, per sobre de qualsevol opció política, irrenunciables

Soc de Sabadell. D’una ciutat que no és ni massa gran ni massa petita. Soc d’un Vallès que ha tret fum pel cap però ha cosit pel terra. Que ha passat de mirar cap a Barcelona a seguir mirant cap a Barcelona. Un lloc de rodal, de voltes. Un poble de dones, homes i d’algun senyor despistat.

Aquí, del fuet en diem petador. I on realment ho hem petat és amb el futbol, quan es jugava peu pla i estàvem a Primera. Terra de bancs i caixes. Una capital que sempre està en obres. On hi viu gent de canvi, que té mala llet i que s'ofén amb qualsevol cosa, sobretot si ve de Terrassa.

Per manera de ser ens explica Antoni Farrés, els estius que hi passava Joan Maragall i, sobretot, la Colla de Sabadell, que aquest any celebra el centenari. Joan OliverArmand Obiols i Francesc Trabal, entre d’altres, eren un grup d’intel·lectuals que organitzaven recitals i obres de teatre, editaven llibres, i feien el que volien al 'Diari de Sabadell'. Al diari s'hi podia llegir V. J. Foix, Joan Pensionista o Orella Dreta, pseudònims que utilitzava el mateix Oliver per publicar notícies falses o esqueles de gent que encara no s’havia mort. Aquell era un projecte de radicalitat, una provocació corrosiva però sensible a la cultura. Carregaven contra l’immobilisme a través de l’humor i amb la guerra van acabar sent un moviment d'arrel antifeixista.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Actualment es fa difícil d'imaginar un relleu de tot allò. Algú que destaqués en un titular que a Quim Torra li cauen els pantalons. I es fa difícil perquè segurament tenim la pell més fina i de seguida hi posaríem etiquetes equivocades.

Aquests dies he aprofitat el centenari per rellegir Oliver, Trabal i Obiols amb 'La Mirada'. Eren temps en què la crítica, la intel·lectualitat i, sobretot, l’humor ofensiu i absurd havien de ser, per damunt de qualsevol opció política, irrenunciables. I ara us deixo, perquè mentre pensava què dir de Torra, m’he empatxat de ‘belgues’ –galeta típica sabadellenca de la xocolateria Genescà– i tinc una urgència.