24 d’oct 2020

Anar al contingut

Protestes que marquen l'agenda a Europa

Els taxistes no són 'armilles grogues'

Els taxistes no són 'armilles grogues'

José A. Sorolla

La rebel·lió dels conductors de taxi contra els VTC a Espanya és sectorial, mentre que la francesa és social

No n’hi ha prou de posar-se una armilla groga per ser un 'armilla groga'. Els taxistes de Barcelona i Madrid s’han vestit de groc per imitar el moviment francès, però entre les dues mobilitzacions hi ha més diferències que semblances. Les úniques coincidències són la condició de víctimes de la globalització, la relació amb el món de l’automòbil –els ‘armilles grogues’ francesos el necessiten per treballar i viure, com els taxistes a Espanya– i la deriva en episodis de violència –molt més gran a França– i en patinades ('dérapages') lamentables, com els brots d’antisemitisme a París o les declaracions homòfobes del líder dels taxistes de Barcelona.

Totes les altres coses són diferències. La primera és que la rebel·lió dels taxistes és sectorial, mentre que la dels ‘armilles grogues’ és social. La revolta dels taxistes se sembla molt més a la que hi va haver a França el 2008 quan Nicolas Sarkozy, seguint les recomanacions de l’economista Jacques Attali, es va proposar liberalitzar el sector, monopolitzat a París per 16.000 llicències que pertanyien en gran majoria a la mateixa empresa. L’intent d’elevar el nombre de taxis fins a 50.000 o 60.000 i concedir una llicència gratuïta als 6.500 aspirants a taxistes en llista d’espera va provocar una resposta furibunda dels conductors, que van bloquejar ciutats, carreteres i aeroports fins que el Govern va retirar les mesures. El monopoli era tal que París tenia llavors (2008) les mateixes llicències que en els anys 30 del segle XX i el conflicte va acabar amb l’autorització de només mig miler més. Canviant ara l’augment de llicències per la competència dels VTC, la situació és similar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Una altra gran diferència és que el moviment dels taxistes és urbà, mentre que el dels ‘armilles grogues’ és rural. Els taxistes han bloquejat les dues principals ciutats, Barcelona i Madrid, mentre que a França, malgrat que les manifestacions més nombroses i violentes han aprofitat l’aparador de París, la protesta ha sorgit a les ciutats mitjanes i petites, d’entre 5.000 i 20.000 habitants, cosa que el geògraf Christophe Guilluy anomena “la França perifèrica”, anàlisi que altres experts (el sociòleg Pierre Veltz, l’economista Laurent Davezies o l’investigador Eric Charmes) discuteixen al·legant que moltes d’aquestes zones són pols de dinamisme econòmic i cultural. Segons l’historiador Pierre Rosanvallon, és un moviment heterogeni tant sociològicament com ideològicament, compost per assalariats i jubilats modestos pertanyents a unes capes mitjanes i populars oblidades, absents del debat social, invisibles fins ara, i per això es va escollir la fluorescent armilla groca, per guanyar visibilitat. Uns cinc milions de francesos poden integrar aquestes franges.

Solucions diferents

Les solucions als dos conflictes també difereixen. A Espanya no hi haurà cap altra alternativa que compaginar un sector superregulat, com el del taxi, amb un altre molt més liberalitzat, com el dels vehicles amb conductor. La solució ha de considerar un equilibri entre tots dos –menys regulació del taxi i més dels VTC–, però sense mesures que anul·lin una de les parts i tenint en compte que les noves formes de mobilitat facilitades per les noves tecnologies han arribat per quedar-se i no poden ser eliminades, perquè això seria com posar portes al camp.

A França, la solució és molt més complexa, perquè els ‘armilles grogues’ només han sigut el toc d’alarma de realitats més profundes que no només tenen a veure amb els estralls de la globalització salvatge, sinó també amb els defectes de la representació política. El sociòleg i filòsof Edgar Morin considera que “els ‘armilles grocs’ són el signe d’una crisi de fe. Crisi de fe en l’Estat, en les institucions, en els partits, en la democràcia” ('Le Monde', 4-12-2018). França es troba ara en plena teràpia, amb el debat nacional suscitat pel president Emmanuel Macron en la seva carta als francesos mitjançant el qual els alcaldes i els ciutadans que ho desitgin poden discutir solucions sobre quatre temes –ecologia, fiscalitat i serveis públics, ciutadania i democràcia i organització de l’Estat– durant dos mesos. Per a un president tan arrogant, individualista i allunyat de la gent, és ja un gran canvi, però, com diu l’intel·lectual francès d’origen marroquí Tahar ben Jelloun, “Macron ha d’aprendre molt, no només sobre la manera de gestionar un país, sinó també sobre les seves pròpies carències, els seus defectes i els seus punts febles, sobre el temps, que ha sigut molt clement amb ell”.