Classe mitjana, benestar estadístic

Les estadístiques milloren i això al regne dels percentatges és bona notícia. Poc més de la meitat dels barcelonins formen part de la classe mitjana, aquesta classe que no té prou èpica per anar al paradís com l’obrera ni el glamur de viure en la despreocupada seguretat dels rics. Ni fu, ni fa, ningú pensa en ella quan es fan els comptes de la renda mínima de ciutadania ni tampoc els dona per crear societats instrumentals amb les quals despistar el fisc. Aquella classe mitjana que es baralla amb la pujada del lloguer i observa atònita com s’allunya la probabilitatd’adquirir una vivenda, aquella classe convertida en el malson de la socialdemocràcia europea torna a ser majoritària a Barcelona.

Com en l’inici de la crisi

La crisi remet. Els rics han deixat de caure al purgatori de la classe mitjana i gairebé el 5% dels capturats en l’abisme de la pobresa han aconseguit sortir al balcó del benestar estadístic. El 34,4% dels barcelonins seguien a finals del 2017 atrapats en l’eufemisme de les rendeix baixes. Hi havia tres vegades més pobres que rics a la ciutat i el doble de barris per sota de la mitjana de la renda de 21.890 euros per càpita que per sobre d’aquesta xifra. I, malgrat això, les dades són esperançadores; com els de l’ocupació del 2018. Estem com estàvem el 2008, aproximadament.

El problema de la classe mitjana barcelonina és que viuen en una ciutat molt cara; segons els estudis, el cost de la vida a Barcelona és el 25% més elevat que a la majoria de capitals de província. El preu dels pisos té una part de la culpa.L’accés a la vivenda s’està convertint en el gran factor de desigualtat, segons el parer dels experts. L’esforç familiar per fer front al lloguer o a la hipoteca voreja encara els màxims considerats excessius; la desmesura de l’increment del lloguer situa les rendes baixes per descomptat, i també a les mitjanes, en un sobreesforç proper al doble del que representa per a un ciutadà a França.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En la presentació de l’estudi, Gerardo Pisarello insistia en l’exigència de facultar els ajuntaments per controlar el preu dels lloguers. Si la vivenda és el factor d’inestabilitat social més temut, si la classe mitjana no pot agafar aire per emprendre el vol amb les seves pròpies rendes i queda atrapada enl’emergència habitacional, no hi haurà qui financi el desastre. El Govern de Pedro Sánchez al·lega la necessitat d’elaborar diferents estudis sobre la matèria abans de prendre una decisió.

De vegades, iniciatives raonables poden provocar efectes indesitjables. Les últimes dades de construcció d’obra nova reflecteixen un augment a tot Catalunya, però a Barcelona baixa. La relació causa-efecte entre l’obligació de dedicar el 30% de les noves promocions a pisos de protecció oficial gairebé s’imposa. Aquesta és una mesura per beneficiar la majoritària classe mitjana, però, si es consolida la tendència, la reducció de l’oferta convertirà la compra en inassequible per a les seves rendesreducció de l’oferta. La nova classe mitjana està condemnada a patir.