Dues mirades

La taca

En el cas dels abusos de religiosos, el delicte individual es converteix en una taca col·lectiva per a l'Església perquè ha fet tot el possible per evitar l'escàndol públic

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp46736310 montserrat190127201816

zentauroepp46736310 montserrat190127201816

Nous casos de tocaments i abusos, protagonitzats per membres de l’Església Catòlica. Després de molts anys d’oblit, de vergonya, de dolor, de neguit, diversos testimonis expliquen les seves experiències i es renova una història fosca que esquitxa els llocs sagrats. Molts dels protagonistes són morts. Quasi totes les denúncies són d’uns delictes que han prescrit, però no pas la petjada que aquestes accions van deixar en la pell i la consciència de les víctimes. Més enllà de les confessions concretes, dels episodis execrables, hi ha una constant que em penso que és la més trista i lamentable de totes.

Amb més o menys intensitat, amb més o menys empatia envers els joves que van patir l’assetjament, amb més o menys comprensió dels fets, el baix continu de totes les històries ha estat, al llarg dels anys, fer tot el possible per evitar un escàndol públic. Queixes que no són escoltades, expedients disciplinaris (la majoria de les vegades, molt tous), reclusió en algun convent allunyat, una satisfacció econòmica a les víctimes. Mai, una assumpció sincera i radical dels fets. És a dir, la denúncia per part de la pròpia institució eclesial davant els tribunals ordinaris. D’aquesta manera, un delicte individual, com tots, esdevé una taca col·lectiva, amb la qual cosa (gràcies al silenci o a la commiseració) és l’Església qui ha d’assumir la responsabilitat. El repte és fer-ho sense dilacions ni subterfugis.