Jeroglífics contra emoticones

Aquesta setmana s’ha celebrat el Dia Internacional de l’Escriptura a Mà, el 'Handwriting Day'. Confesso que ignorava la seva existència i que de no ser per les xarxes ho continuaria fent, malgrat que als Estats Units fa 42 anys se celebra. El va crear l’Associació americana de fabricants d’instruments d’escriptura com «una oportunitat per descobrir la puresa i el poder d’escriure a mà». O potser per vendre plomes i paper, un objectiu més interessat, però igual de romàntic. Es va triar el 23 de gener perquè tal dia va néixer John Hancock, un comerciant de Massachusetts que va ser el primer en decorar amb la seva firma la Declaració d’Independència dels Estats Units.

L’Associació proposa diverses maneres de celebrar el dia: escriure una carta d’amor o d’amistat, aprendre a traçar lletres gòtiques, comprar-se una ploma o visitar algun museu que mostri manuscrits importants. Això últim obre tot un ventall de possibilitats. Des d’acostar-se a l’Arxiu Municipal de Lleida i contemplar la Carta de Poblament, fundacional, signada pels Comtes de Barcelona i d’Urgell el 1140, fins volar a Londres i explorar la meravellosa col·lecció de manuscrits de la British Library. És precisament allà on a l’abril s’inaugurarà l’exposició 'Writing: Making Your Mark', centrada en l’evolució de l’escriptura a través dels últims 5.000 anys i en com aquesta pot servir per imprimir la nostra petjada en segles de tradició heretada. Un dels objectes més esperats entre el centenar que conformaran la mostra és una taula de fang grisós on un nen grec de fa 1.800 anys va fer els seus deures de gramàtica. Mai no s’ha exposat abans, malgrat que fa quatre dècades que dorm als magatzems del museu britànic. També hi haurà jeroglífics egipcis gravats en pedra, mostres de cal·ligrafia japonesa, la còpia anotada de l’'Ulisses' de Joyce o alguns gargots autògrafs de Mozart. La presentació de la mostra acaba amb algunes preguntes: "¿Abandonarem plomes i llapis en favor dels missatges de veu i emoticones o sabrem transmetre la tradició que ens van llegar?" "¿Quin és el paper de l’escriptura a mà en un món cada vegada cop més digital?" I jo n’afegeixo una altra: "¿Poden conviure en pau emoticones i jeroglífics?" Jo penso que sí. I que ho haurien de fer.

Als escriptors se’ns pregunta sovint si escrivim a mà o amb ordinador. Encara hi ha qui escriu a mà i després ho transcriu. Recordo un col·lega molt prolífic explicant-me fa uns anys un somni no acomplert: escriure a mà una novel·la, en una preciosa llibreta que havia comprat en un dels seus viatges. Tinc un altre col·lega molt aficionat a enviar postals manuscrites. Rebre-les crea tanta addicció que al seu voltant en som uns quants que hem començat a fer el mateix. Jo tinc també la meva petita excentricitat: les plomes estilogràfiques. No surto mai sense prtar-ne una. Trio la tinta que millor casa amb cada plometa, amb cada tipus de paper. Per mi, Sant Jordi comença amb el ritual de triar la ploma i la tinta que m’acompanyaran tota la jornada. La tinta és diferent cada any.

La utilitat d’allò que en aparença és inútil

Notícies relacionades

"Hi ha qui fa ioga, jo dibuixo lletres a mà"

Testosterona antiprocés

M’agrada observar les reaccions que desperten en els altres les plomes estilogràfiques. Entre els joves, estranyesa –“quin boli tan estrany”, em diuen de vegades–, però també curiositat i fascinació. Els agrada quan els mostro les tripes de l’enginy: l’èmbol, el dipòsit de tinta. Els explico que hi ha botigues on venen tintes de més de 500 colors diferents (i amb noms propis). Entre els més grans, les reaccions són unes altres. “Mira, una ploma”, diu al marit la dona veterana, amb nostàlgia. I un dels dos afegeix: “Ja no se'n veuen, el bolígraf les ha desbancades”. Tenen raó. Quan van sortir els primers bolis prometien unes comoditats que encara són ben vigents: la tinta s’asseca de seguida, no embruta, no es corre, no traspassa el paper, no cal reomplir-lo, no es vessa. Eren barats i d’un sol ús. Ho tenien tot per guanyar la partida, però a quin preu. Avui, fins i tot entre els professionals de l’escriptura, és una excentricitat escriure amb ploma, la immensa majoria confessa no saber utilitzar-la, o fer-li una mandra horrible. Per mi, escriure amb una ploma Omas i una tinta Diamine de color verd Teal és una manera com altra de fregar la felicitat. No sé si soc excèntrica o romàntica.

Així que no s'imaginen quina alegria vaig tenir al saber que algunes iniciatives van a l'inrevés del món, a repel del que és còmode i barat, a contracorrent de la immensa majoria. M’agrada preguntar-me per la utilitat d’allò que sembla inútil, o per l’immens valor del que no suposa un benefici immediat. Perquè allò que no necessitem ens cal per ser feliços. Com més impràctic, superflu, inútil o idiota, més feliços ens fa.