"Hi ha qui fa ioga, jo dibuixo lletres a mà"

¿I si fes cursos de cal·ligrafia per tot Espanya i creés un kit d’escriptura manual? Al capdavall, qui llançava la pregunta, Laura Massana (Barcelona, 1989), es passava el dia dibuixant lletres manualment. ¿Per què no obrir el seu camí professional de la mà de l’art al qual era aficionada? Doncs allò que en una tarda va ser tema de conversa en una cafeteria de Nova York, avui és la gran aposta d’un estudi de disseny a Barcelona. Three Feelings ajuda a crear maneres de presentar-se al món rescatant per a això la lletra, deixant clar que del passat sempre hi ha alguna cosa que sí que té sentit recuperar.

–A vegades s’ha d’anar lluny per veure les coses clares. ¿Què feia a Nova York?

–Hi vivia. El 2011, a l’acabar el graduat superior de disseny, aquí la feina estava fatal i, com que tenia una amiga a Nova York, me n’hi vaig anar. Vaig arribar per estar-hi tres mesos i m’hi vaig quedar quatre anys. Era cangur en una família amb la qual vaig estar molt bé, i tenia temps per anar a classes d’anglès i de disseny.

–Bon lloc per inspirar-se.

–Als carrers de Nova York respires un aire diferent. Tot estava molt cuidat, cartells, grafits, mercats a l’aire lliure... La ciutat et fa sentir ganes de fer coses. 

–¿Com què?

–A mi em va agafar pel ganxet. Veia gent fent bufandes al metro. Allà hi ha molta gent que crea. Si no tens feina, te la crees tu. És clar, sense visat no aconsegueixes una bona feina, llavors t’ho muntes tot tu. Allà es porta molt més la filosofia de treure’t tu mateixa les castanyes del foc. Amb això que els joves als 16 anys ja poden anar-se’n de casa...

–I així, com un joc, va crear la seva empresa Three Feelings. ¿Quines són les tres sensacions ('three feelings') del projecte?

–Vam començar tres, cada un amb una funció. La meva parella és programador informàtic i jo m’ocupo del disseny. El primer treball que vam fer va ser la web per a un amic, i a partir d’allà ens van començar a encarregar projectes de disseny. Però va arribar un moment en què lloguer i vida americana amb sou espanyol no funcionava, i vam decidir tornar i seguir amb el negoci a Barcelona.

–I el 'lettering', les seves 'Letras bonitas' (MTM), com ha titulat el seu llibre manual per descobrir l’art de dibuixar paraules, ¿ja va viatjar amb vostès des de Nova York?

–Sí, vaig començar a integrar la cal·ligrafia en els logos i dissenys que feia, i escrivia frases amb pinzell o plomí sobre paper, les fotografiava, escanejava i penjava a les xarxes. 

–¿Quina mena de frases?

–Frases motivadores. La primera que vaig penjar va ser: «Si els teus somnis no t’espanten és que no són prou grans». Personalitzem frases que tria la gent en tota mena d’articles: làmines, bosses, llibretes...

–Qualsevol excusa per recuperar la lletra dibuixada artesanalment. ¿Què perdem quan deixem d’escriure a mà?

–Es perd una forma més d’expressió, que porta el nostre estil propi. Segurament tots l’estem perdent. I no es tracta de saber escriure bé a mà pel fet de dominar la cal·ligrafia. Practicar-ho permet rescatar moments per a tu. Ara, preparant les targetes d’invitació a un casament, ¡200!, vaig posar a mà el nom de cada sobre. Algú pensarà que és molt monòton, però a mi em relaxa. Hi ha qui fa ioga, jo dibuixo lletres a mà. Cuido la meva mà dreta com ho ha de fer un cirurgià. Anant en moto, vigilo.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–I als seus tallers, ¿qui hi va i què fa?

–La majoria són dones. Cada dos o tres cursos, més o menys, hi ve un home. Durant unes tres o quatre hores, en què dibuixem paraules, lletra a lletra, amb plomí i tinta, i ara també amb retolador. Motives a experimentar. La gent ha de ser més creativa, donar voltes al coco i recuperar una cosa que ja no fem.