04 d’abr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Res tan tràgic

Res tan tràgic

Milena Busquets

Pasaban va sortir una mica decebuda al coronar l'Everest, perquè no era el cel, i Gaspart del seu primer viatge amb metro, perquè no era l'infern. I és que l'infern i també el cel són els altres

Fa unes setmanes, en una entrevista a ‘El Mundo’, la meravellosa alpinista Edurne Pasaban, la primera dona en la història en haver aconseguit coronar el cim dels 14 vuitmils del planeta, explicava que a l’arribar a la cimera de l’Everest  va sentir "una certa decepció", va pensar: “¡Ah! ¿I és això? Bé, doncs d’acord".

I ahir, Joan Gaspart, l’expresident del Barça i president de Turisme de Barcelona, a l’arribar a Madrid i veure’s obligat a agafar el metro a causa de la vaga de taxis, va afirmar: "He agafat el metro per primera vegada en la vida. Tampoc és tan tràgic".

Edurne Pasaban va arribar a un dels llocs més increïbles i mítics de la terra i no li va semblar res de l’altre món, Joan Gaspart va trepitjar un dels més anodins, però que ell no havia trepitjat mai i que potser imaginava com un infern de foscor, gèrmens i persones amuntegades i no li va semblar tan horrible.

Una imatge inusual

Al metro, algú li va fer una foto genial a Gaspart sense que ell se n’adonés. Hi apareix absort i concentrat, com si estigués pensant en les seves coses, agafa la seva impol·luta maleta amb fermesa, amb les dues mans (mai he entès com pot ser que les maletes de viatge dels rics sempre siguin impecables, sense la menor taca ni rascada) perquè amb el sotragueig del metro no trontolli i caigui a terra. És molt natural, posa cara de persona que va amb metro, tot i que també podria ser a l’església escoltant amb humilitat i resignació el sermó d’un capellà, o en una consulta mèdica esperant que li facin una anàlisi de sang. Potser va una mica encongit o rígid, però més per no molestar el veí que per temor o aprensió. Té una certa semblança llunyana amb Gru, el protagonista de 'Gru, el meu dolent preferit’, aquest tipus d’home que intenta aparentar serietat i que acaba provocant riure i fins i tot de vegades tendresa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

He conegut diverses persones que no han agafat un metro (o trepitjat un supermercat) en la seva vida i algunes de prou candoroses o esnobs per reconèixer-ho en veu alta. Mai he sentit la menor enveja ni el menor ressentiment social cap a ells, per mi com si van en tricicle o amb cotxe volador, no crec que una persona sigui millor persona o es preocupi més pels seus semblants o per la justícia social per anar amb metro. He conegut cretins que es desplacen amb metro i cretins amb xofer: són pràcticament iguals.

Edurne Pasaban s’imaginava que anava a tocar el cel, gairebé literalment, i Gaspart que anava a visitar les entranyes de la terra, l’infern. Tots dos van sortir una mica decebuts, allò no era el cel i allò no era l’infern. Perquè com va dir Sartre "l’infern són els altres", però el cel també, no les cúspides o el metro.