Anar al contingut

Feminisme i responsabilitat dels governs

Deguda diligència

Deguda diligència

Lucía Avilés

Les polítiques per erradicar la violència masclista no són una opció ni un favor, són una obligació de l'Estat

El 1974 la sud-africana Diana E. H. Russell va mobilitzar altres feministes per a l’organització a Brussel·les del Tribunal Internacional sobre Crims contra Dones, pel qual unes 2.000 dones d’uns 40 països van denunciar a àmbit global totes les formes d’opressió patriarcal i discriminació. Dos anys més tard, el 1976, juntament amb la belga Nicole van de Ven, van documentar l’esdeveniment en l’obra Crimes against women: The proceedings of the International Tribunal.

Implantació de polítiques feministes

Cinc anys després del Tribunal Internacional de Brussel·les, amb la Convenció CEDAW del 1979, la subordiscriminació històrica de les dones, la responsabilitat dels governs i l’afectació real de la discriminació en la vida de les dones es va evidenciar per la comunitat internacional i es van imposar als governs de tot el món polítiques feministes. A Espanya, el ‘feminisme d’Estat’ va tenir com a resultats més importants la llei de protecció integral contra la violència de gènere, del 2004, i la llei d’igualtat, del 2007. Materialitzen, juntament amb tot el conjunt normatiu autonòmic, un concepte clau del dret internacional (mediambiental i dels drets humans), el de “deguda diligència” que al·ludeix a la responsabilitat internacional dels estats per la conducta dels particulars que lesionen o menyscaben béns o interessos internacionalment protegits. La primera vegada que el Tribunal Internacional de Justícia el va aplicar va ser en el cas Bòsnia i Hercegovina contra Sèrbia i Montenegro (2007), en què va explicar que el que es pot esperar d’un estat perquè previngui el crim i el genocidi és una 'due diligence'. És una obligació de conducta a càrrec dels estats a risc d’incórrer en responsabilitat internacional.

Discurs patriarcal dominant

En casos especialment greus, com ho és la violència contra les dones, s’imposa un estàndard reforçat a la diligència. Sobretot, en la seva expressió més extrema. L’assassinat de les dones pel fet de ser dones comès per homes (feminicidi, segons ho va definir Russell), una barbàrie l’impacte mundial de la qual es manifesta amb les seves particularitats en cada societat, que encara avui, en determinats contextos, intenta ser silenciada i desmantellada pel discurs patriarcal dominant, constitueix, en paraules de M. Lagarde, "una fractura de l’Estat de dret que afavoreix la impunitat. El feminicidi és un crim d’Estat". Per això, l’Estat té responsabilitat en la prevenció, tractament i protecció de les dones davant la violència de gènere i ha de garantir la llibertat i la vida de les dones.

Els governs tenen responsabilitat en la prevenció, tractament i protecció de les dones i han de garantir-los la llibertat i la vida

En l’Exposició de motius de la LO1/2004 es qualifica la violència de gènere com un dels atacs més flagrants als drets fonamentals i s’interpel·la els poders públics perquè adoptin mesures d’acció positiva per fer-los reals i efectius, removent els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud, conforme al disposat en l’article 9.2 de la Constitució.

Abans, l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 1993, va exhortar els estats "a procedir amb la deguda diligència a fi de prevenir, investigar i, conforme a la legislació nacional, castigar qualsevol acte de violència contra la dona, es tracti d’actes perpetrats per l’Estat o per particulars". En l’àmbit europeu, el Conveni d’Istanbul (2011), que des del 2014 és part del nostre ordenament jurídic, ens ho reitera i ens interpel·la per estendre més enllà de les relacions de parella la violència contra les dones, que defineix com la que ens afecta les dones pel fet de ser-ho o que ens afecta desproporcionadament.

Els sistemes de protecció internacionals i regionals han perfilat aquestes obligacions reforçades. La Comissió Interamericana de Drets Humans (Campo Algononero vs Mèxic, Maria da Penha vs Brasil), el Comitè CEDAW (Ángela González) o el Tribunal Europeu de Drets Humans (Opuz vs Turquia) han incidit en les obligacions de diligència deguda dels estats i en la dimensió institucional de la violència contra les dones en què s’incorre quan no es compleixen.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’errònia noció que interessadament es transmet del moviment feminista, com a moviment antihomes, condueix a l’errònia comprensió de les polítiques feministes fruit no d’un mer voluntarisme, sinó del consens mundial per a l’erradicació de la violència contra les dones. No és una opció, és deguda diligència. Perquè, en paraules de Berta Cáceres, "el reconeixement dels drets de les dones no és un favor, és una obligació d’Estat".