Ocellets fregits, literalment

Els tallarols, com el capnegre,  amb aquests ulls vermells destacant en el negre de la cucurulla; la mosquitera, al contrari, discreta en el seu pelatge; o la decasquet de cant melodiós. Els tords com la griva, un ocell vestit de lleopard; el tord o el tord comú que sempre trobem en bandades; o l’ala-roig  que, com el seu nom explica, guarda sota de les ales unes plomes vermelles i atractives. El fràgil pit-roig però intrèpid i valent que s’acosta gairebé a menjar de les nostres mans. El verderol,  que diuen que és un pardal alimentat amb maragdes. Els més petits de tots, les mosquiteres, com l’ibèric, un raig de sol reflectit a l’arbreda; el comú, que no para de cantar xif-xaf, xif-xaf, xif-xaf; el musical, violinista i alhora escalador; o el congènere més grassonet i pàl·lid, l’arpella. La inconfusible cadernera disfressada d’indi sioux abans del combat.  El passerell, que lluint una piga vermella al front i al pit es confon amb una nena petita hindú corrent amb el seu sari escrivint núvols als boscos. Les senyores bugaderes, amb el seu caminar airós, blanques o grogues. Totes.

Totes aquestes aus, que a l’acabar l’estiu viatgen des de diferents punts d’Europa cap al sud peninsular, després de la seva incessant activitat, a l’arribar la lluna, busquen un lloc segur i protegit per descansar. Un lloc que els agrada són les bardisses en què l’avarícia humana ha convertit la senyorial i recargolada olivera.

Més producció amb menys mà d’obra

L’oliverar  superintensiu, que va ser dissenyat a Catalunya fa uns 15 anys, s’està estenent per tot el territori. En fila índia, un enganxat a l’altre, es fan créixer les oliveres conformant unes bardisses, obtenint uns camps més semblants a les vinyes en espatllera que a un camp d’oliveres. Amb aquest sistema, la indústria agroalimentària aconsegueix produccions més grans amb menys mà d’obra. Unes grans màquines passen per sobre d’aquestes oliveres-bonsai, com si les cavalquessin, veremant automàticament totes les olives. En camps on abans es tenien entre 200 i 300 arbres per hectàrea, ara hem arribat als 2.000.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Com que aquesta pràctica es fa a la nit, “les recol·lectores”, diuen els experts de la Junta d’Andalusia, “equipades amb potents focus de llum, es col·loquen damunt de les bardisses per conrear-les, dipositant els materials recol·lectats sobre el remolc que porten enganxat. És allà on es poden trobar els cossos d’aus amuntegats entre l’oliva i la fullaraca engolits per la maquinària (...)  comptabilitzant fins a 100 aus mortes per cada remolc de collita. És a dir, un centenar d’aus per cada hectàrea”. Només a Andalusia s’estimen al voltant de 2,6 milions d’aus mortes al superoliverar.

Ningú va tenir en compte aquestes víctimes col·laterals quan es va dissenyar aquest nou sistema. Però em temo que ara que ja es coneix el drama aviari dels ocellets fregits, ningú aturarà un avenç tan colossal de l’agricultura moderna. Tampoc per l’atur que genera, ni pel consum d’aigua que aquestes oliveres exigeixen, ni per la tortura que exercim sobre ells.