El neoaznarisme és el camí

Mai sabrem si Mariano Rajoy es va presentar per decisió pròpia a la convenció popular per ser entrevistat per Ana Pastor, com si es tractés d’un reportatge del Canal Historia, o perquè la nova direcció popular no volia que ningú es colés a la festa. Sí que sabem que José María Aznar, l’home que tot just fa uns mesos declarava no sentir-se representat per cap partit, sí que va poder dirigir-se al plenari com si fos Moisès i anés a entregar a la seva viva imatge i legítim hereu, Pablo Casado, les taules de la llei, rebudes al seu dia de mans del déu de les dretes en persona.

El 'timeline' de la convenció va reproduir una pel·lícula que comença amb el passat possibilista del marianisme, que només va portar rendició i desencant, però que acaba amb el futur heroic d’un neoaznarisme que només ofereix victòria i reconquesta; tot plegat regat amb l’èpica d’un himne 'popular remasteritzat’ a mig camí entre 'Gladiator' i 'Carros de foc'.

Gràcies pels serveis prestats

Pablo Casado ha decidit adreçar-se als que han deixat de votar-los els últims anys i oblidar-se dels set milions que, com va recordar Rajoy, han sabut aguantar el seu vot davant de les situacions difícils i no es van espantar. El missatge que emergeix de l’apoteosi neoaznarista és clar: els que se’n van anar, com Aznar, tenien raó, i els que es van quedar, com Soraya Sáenz o Ana Pastor, estaven equivocats, tot i que gràcies pels serveis prestats.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Com a tot relat inventat els fets no importen. Ni tan sols que els dos presidents amb més poder siguin supervivents marianistes. A Moreno Bonilla l’anaven a ajusticiar i la inesperada presidència li ha concedit una vida extra. Núñez Feijóo, que ha racionat amb cura les seves aparicions al costat de Casado, va anar a la convenció “des de la Baviera espanyola” per dir que el PP no s’ha de refundar sinó estar-ne orgullosos perquè ni és a les trinxeres defensant el fonamentalisme, ni escridassa ni desqualifica per ansietat perquè “des de l’ansietat no es defensen els interessos generals”. Per si no se l’hagués entès prou, Rajoy ho va rematar advertint que no són bons ni els sectarismes ni els doctrinaris, ni a la vida ni a la política

Rajoy va dir que no venia a donar consells. Aznar venia a donar lliçons. Va resumir millor que ningú el “gran salt endavant” fet pel nou PP: liquidar, almenys a curt i mitjà termini, aquesta gran força conservadora que va monopolitzar l’espai de la dreta i el centre durant dues dècades oferint un estil tranquil amb les formes, un discurs econòmic corporativista amb tocs liberals i un posicionament conciliador en drets i llibertats individuals. El PP de Casado ja no es brinda per “liderar” el canvi sinó per ser “l’assegurança” del canvi d’una dreta dividida pels dos flancs. El marianisme encara parla per aquell partit hegemònic. El neoaznarisme parla només per als seus. El seu programa es resumeix en una frase: tot està clar i no hi ha res a discutir perquè l’únic que cal canviar és el govern.