20 febr 2020

Anar al contingut

Ofensiva masclista a la política

La reacció patriarcal

La reacció patriarcal

Ana Bernal-Triviño

Eran previsibles respostes com les de Vox, sense arguments i amb el negacionisme com a única estratègia, a l'avenç faminista

“¿Com hem passat de l’últim 8 de març a la situació actual?”, em pregunten. Per als qui, en debats, intenten separar feminisme i política tenen allà la resposta. El feminisme és un moviment social, però també polític. Agradi o no, la política és la que articula les mesures, lleis i solucions que protegeixen les nostres vides i les dels nostres fills de la violència masclista. El 8 d’octubre passat, ho vaig advertir en el programa de ‘Las Mañanas’, de TVE: compte amb l’antifeminisme de Vox, perquè és el que vindrà.

Hem arribat a aquesta situació no perquè el feminisme s’hagi debilitat. Al revés, hem arribat a això perquè el feminisme és ara més fort i va a l’arrel del patriarcat (vegin, per exemple, els debats sobre prostitució). Com sempre, darrere de cada pas endavant del feminisme, el masclisme no pot ni vol consentir-ho i arriba la resposta patriarcal. Ho sabíem. Són previsibles.

Conceptes del passat utilitzats sense vergonya 

Aquest patriarcat segueix en les estructures de poder, en els partits (i quan parlo de patriarcat no només dic homes –majoria–, sinó també dones polítiques que, educades en el patriarcat, normalitzen i defensen aquesta estructura). I com se’ls atorga aquest poder plantegen polítiques contra les dones. Davant l’evolució de la cultura democràtica, ara la dreta i ultradreta parlen de conceptes del passat sense pudor ni vergonya. ¿Per què ha ocorregut això? Perquè, igual que els feixistes, els masclistes sempre han estat allà. De vegades més derrotat, de vegades més callat per no ser assenyalat en públic.

Quan es va aprovar per unanimitat la llei de violència de gènere el 2004, el masclisme va estar allà, traient excuses del barret de copa per posar peròs a una llei que s’ajustava als requeriments i acords internacionals. El masclisme sempre és antidemocràtic i qualsevol avenç, per a ell, és un atac als seus interessos. Després van venir els recursos i no van callar fins que el Tribunal Constitucional va sentenciar que la llei no és discriminatòria, és a dir, no és anticonstitucional.

Atès aquest pas a favor dels drets de la dona, el masclisme va respondre. I ho va fer amb el mite de les denúncies falses, desmentit pel Consell General del Poder Judicial. El número és tan baix que no és, ni de lluny, significatiu. A més, a la dona que denunciï falsament li caurà tot el pes de la llei.

No avalem amb els nostres vots la maldat i la mort masclista de partits de la ultradreta. Ni a ells ni als seus socis

Vist que el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial els van callar, van treure un altre as de la màniga. Li va tocar el torn al SAP (síndrome d’alineació parental): la idea de la mare perversa que renta el cervell del fill per posar-lo contra el pare. Ells ni contemplen que el rebuig del menor es degui al fet que, potser, hagi presenciat o sofert maltractaments. No. Per al masclisme, la culpa sempre és de la mare. Ja que aquest SAP inventat ha sigut rebutjat pels dos sistemes diagnòstics de salut mental utilitzats a tot el món, el DSM-V de l’Associació Americana de Psiquiatria i l’HISSI-10 de l’Organització Mundial de la Salut. El 2010, l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria va ser molt clara: “Tal i com el va inventar Gardner, el SAP no té cap fonament científic”. El CGPJ també va assenyalar el perill del SAP perquè danya els drets dels fills. L’acadèmia i el sistema judicial va tornar a callar al masclisme.

Però no contents, havien de treure el tema de la custòdia compartida imposada (defensada per Ciutadans). Ens trobem jutges que dicten sentències de custòdia sense valorar maltractaments precedents i mediacions familiars que tampoc ho contemplen. Alhora, com al masclisme li encanta fer-se la víctima, van començar les denúncies creuades a parelles maltractades. Aquesta qüestió també ha sigut alertada pel mateix Consell General del Poder Judicial.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I així sempre, inesgotables. Tenen dades i, com aquests desmunten els seus invents, les neguen. A cada avenç democràtic, el masclisme i els seus masclistes apareixen amb les seves immadures rebequeries. El masclisme ens fa perdre el temps perquè ens fa tornar a un passat que va quedar enrere fa molt. Ara, sense arguments, la seva única estratègia és el negacionisme i eliminar directament les nostres lleis i drets. Deia Susan Faludi que “la reacció antifeminista no es va desencadenar perquè les dones haguessin aconseguit plena igualtat amb els homes, sinó perquè semblava possible que arribessin a aconseguir-la”.

Compte. Aquests partits són allà no per generació espontània, sinó perquè els donem poder polític. No avalem amb els nostres vots la maldat i la mort masclista. Ni a ells ni als seus socis.