31 d’oct 2020

Anar al contingut

anàlisi

Les crisis anunciades del 2019

FAWAZ SALMAN

Les crisis anunciades del 2019

Rafael Vilasanjuan

És difícil endevinar on serà el pitjor del sofriment humà l'any que ara comença, però podem predir les escales del mapa on es produiran bona part de les crisis que el provoquen

Hi ha punts al mapa on malgrat els nostres millors desitjos ja sabem que el 2019 no serà un any feliç. Llocs on el 2018 no va tancar tots els seus comptes i d’altres on en poden emergir de noves. És difícil endevinar on es produirà el pitjor del sofriment humà l’any que ara comença, però podem predir les escales del mapa on es produiran bona part de les crisis que el provoquen.

Comencem per on ja sabem que l’infern existeix. Síria no ha acabat. Tot i que tothom dona per descomptada la victòria del règim de Baschar al-Assad, hi ha múltiples raons per pensar que el final del conflicte que ha generat més refugiats i desplaçats al món durant aquest segle és lluny d’un final feliç. Per començar, perquè el règim, el mateix que era en l’origen del conflicte, només és capaç de venjança, i tot i que té les regnes a Damasc, alhora pateix en altres zones on grups rebels continuen actius i combatent. Encara queden més de 3 milions de persones en zones al nord del país sota el poder de grups rebels, que mantenen el control gràcies a un acord entre Turquia i Rússia.

D’altra banda, la retirada de les tropes americanes, anunciada ja per Donald Trump, pot suposar un nou front en la lluita pel poder al Kurdistan. Mentre aquest escenari persisteixi, és difícil pensar que Síria estigui preparada per rebre els refugiats que van fugir i encara que es calcula que bona part dels que van sortir de les zones controlades per l’Estat Islàmic podrien tornar-hi si s’estabilitza la guerra, el cert és que, del gruix de tots els que se’n van anar, la tornada amb prou feines arribarà per a mig milió. La resta continuarà buscant destinació fora.

Crisi al Iemen

Tampoc ha acabat la guerra al Iemen. Encara que hi hagi diàleg entre les parts enfrontades, si s’arriba a un acord –ara per ara només és un suposar–, la guerra podria llavors derivar en una sèrie de conflictes locals, mentre més del 80% de la població del país depèn de l’ajuda humanitària, ja sigui per falta d’aigua, de menjar, abric o tot això junt. Mentrestant el terrorisme radical islàmic es desplaça a la banya de l’Àfrica i sobretot al nord de Nigèria. Allà reneix l’Estat Islàmic i s’expandeix per Estats com Mali o Burkina, que difícilment poden fer front a les cèl·lules cada vegada més potents.

Va a més també l’amenaça del canvi climàtic. Malgrat que els nous líders salvatges d’occident, de Trump a Bolsonaro, parlin d’una confabulació marxista, l’escalfament és tan cert com que l’any passat a l’Afganistan i Somàlia la sequera ja va desplaçar més persones que la violència. Les conseqüències del clima unides a un conflicte acaben generant les pitjors crisis. Com passa amb les malalties infeccioses que emergeixen quan els països es desestabilitzen, com en el cas de Veneçuela, on el desplaçament i la falta de serveis han propiciat l’expansió de la diftèria o la malària, malalties que estaven pràcticament erradicades en aquest país on l’èxode es compta ja en milions.

Xifra sense precedents

En resum, entre la violència i l’escalfament hem acabat l’any amb un rècord fins ara impensable: gairebé 70 milions de persones han sigut obligades a abandonar les seves cases. Aquest drama afecta ja l’1% de la població mundial, una xifra sense precedents. No tots han aconseguit passar una frontera i convertir-se en refugiats, la majoria són desplaçades dins del seu propi país.

Els rohingyes a Birmània, els afganesos, els somalis, la població a la Republica Democrática del Congo, a la República Centreafricana o al sud del Sudan són algunes de les crisis anunciades, llocs on la violència extrema continua generant l’expulsió d’un nombre de persones cada vegada més gran. Sense casa, sense terra, sense recursos, milions de persones seguiran a compte de l’ajuda humanitària. El preocupant és que lluny de remetre la xifra creix, i encara que pagaríem per equivocar-nos aquest mapa d’un món en crisi cada vegada té més escales.