26 d’oct 2020

Anar al contingut

L'EXTREMA DRETA

Vox: cordó umbilical o cordó sanitari

JON NAZCA

Vox: cordó umbilical o cordó sanitari

José A. Sorolla

La irrupció de Vox al Parlament d’Andalusia planteja el dilema de sempre davant l’extrema dreta: acceptar la seva presència per integrar-la o aïllar-la perquè les altres forces polítiques no es contaminin amb les seves propostes tòxiques.

Aquests dies hi ha hagut analistes, fins i tot gens propers a l’extrema dreta, que han advocat per la primera opció, amb la idea que és millor que Vox s’integri a les institucions per obligar-lo a prendre decisions en les quals quedaran clares les seves posicions anticonstitucionals, xenòfobes, masclistes i homòfobes. Defensen, en conseqüència, que Vox estigui a la Mesa del Parlament andalús. Al costat contrari, se situen els partidaris d’aïllar Vox mitjançant un cordó sanitari que apaivagui la veu de l’extrema dreta i impedeixi l’expansió de les seves idees, sense considerar que 400.000 electors han votat a Andalusia el partit de Santiago Abascal.

I finalment estan els partits de la dreta que no tenen cap escrúpol en pactar amb Vox i que fins i tot se’n vanaglorien, com el PP, unit a Vox per un cordó umbilical, ja que la formació d’Abascal va néixer de les entranyes del partit de Pablo Casado, en el qual va militar el mateix líder de l’extrema dreta. Si Casado no es cansa de repetir que coincideix amb molts postulats de Vox i aspira que les ovelles esgarriades tornin a la cleda, diferent és el cas de Ciutadans, que s’ha deixat estimar en l’elecció de la Mesa del Parlament andalús amb un pacte, tot i que vergonyant, amb els extremistes, però que ara es troba incòmode perquè intenta salvar la seva imatge i les seves futures aliances en altres direccions.

L’experiència demostra que els partits de dretes que justifiquen el pacte amb els ultres per controlar-los l’únic que aconsegueixen és legitimar i enfortir el seu discurs mentre ells es radicalitzen cada vegada més per competir amb l’extrema dreta. Però també és un error el cordó sanitari total, que a França, per exemple, deixa pràcticament sense representació a milions d’electors. N’hi ha prou amb l’exemple de les últimes legislatives: amb tres milions de vots en la primera volta i més de milió i mig en la segona, el Front Nacional té vuit diputats (només dos en la legislatura anterior) i no té grup parlamentari, mentre que el partit d’Emmanuel Macron, amb 6 milions en la primera volta i 7,8 milions en la segona, compta amb 308, majoria absoluta.  Els Republicans (dreta clàssica) tenen 112 diputats amb quatre milions de vots. Un sistema electoral que gairebé expulsa 10,5 milions de francesos que van votar Marine Le Pen a les presidencials només pot derivar en la radicalització fora del Parlament.

La solució pot estar en canalitzar adequadament mitjançant el sistema electoral la presència de l’extrema dreta, la qual cosa a Espanya ja passa, però impedir el seu accés a òrgans com la Mesa del Parlament, que a Andalusia no s’ha fet, i no diguem ja al Govern, que cal veure si es fa. I procurar que Abascal i Vox no estiguin presents cada minut en televisió, com ha passat amb Le Pen a França i passa amb Matteo Salvini a Itàlia.