LA RODA
Casa meva és el meu país
Sortir de la llar és per als que necessiten expectatives; quedar-s'hi és per als que necessiten que tot continuï com està, per als que esperem que tot transcorri com s'espera
undefined43372774 the interior of a nesthouse is pictured during the launch of180522110258 /
El domicili habitual en el qual es desenvolupa la vida privada o familiar d’una persona és la llar. La casa és el lloc on es tenen les coses més preuades, on es guarda la intimitat, on es comparteixen els sentiments d’amor o de desamor entre els que la comparteixen. Però també pot ser el magatzem en el qual es guarda la roba, en el qual es té el llit, i poc més.
Hi ha gent que amb prou feines hi està, que no la viu, que a la mínima troba un motiu pel qual absentar-s’hi perquè no suporta el silenci que la conté. Hi ha persones que viuen soles i no aconsegueixen portar-ho bé; la casa els cobreix les necessitats d’empara, però en realitat no és el lloc on millor es troben. Són persones que prefereixen ser al carrer, o en llocs on se senten més acompanyats.
Un lloc confortable
La casa és una projecció de l’estat emocional dels qui les habiten. Si estàs bé, la casa és un lloc confortable i segur que tothom desitja tenir. Altrament, pot significar el lloc on es remouen els conflictes, on la solitud s’agreuja i la depressió augmenta. Hi ha persones que senten que quedar-se a casa és perdre’s tot el que passa a fora.
Notícies relacionadesI hi ha un altre tipus de persones que hi estem molt a gust, i sentim estar-hi resguardats, aliens a tot, i que ens transmet confort i protecció. Casa meva és el meu país, el lloc en el qual tot es regeix per unes normes únicament dictades pels qui hi vivim i que són intransferibles. M’agrada ser a casa.
No fa gaire algú em rebatia que estar massa a casa era una mala idea, que sortir suposa un al·licient perquè sempre hi havia més probabilitats que passin coses noves. Sens dubte, és un argument; no obstant, molts no reparen que per als que ens agrada viure la casa, quedar-nos-hi un dia o dos sense sortir, envoltats de la seguretat que ens proporciona sentir que hi som, és un plaer. Potser perquè la incertesa de l’inesperat, del que és més enllà de la llar, ens acovardeix una mica. Sortir és per als que necessiten expectatives; quedar-s’hi és per als que necessiten que tot continuï com està, per als que esperem que tot transcorri com s’espera.
