A mi que no em busquin

La veritat és que des de la televisió pública molt poques vegades es fa tanta publicitat i es dona tant bombo com es fa cada any al festival d’Eurovisió, i és que pel que he pogut saber, la nostra televisió és de les que més paga. A més, el canal li treu molt rendiment al famós Benidorm Fest, festival del qual sorgeix cada any el guanyador i candidat al certamen europeu.

L’antepenúltim lloc d’Esa diva ha contrastat amb el fulgurant enlairament de la cançó d’Israel que, ¡oh sorpresa!, es va produir gràcies als vots del públic de manera misteriosa.

Més enllà del politiqueig i de la polarització que vivim en aquest país, caldria començar a preguntar-se què és el que falla en cada edició del festival en el qual, excepte l’any de Chanel, tots els altres, des del 2015, estem quedant any rere any al furgó de cua. Alguna cosa passa, però no crec que ens tinguin mania i vagin contra nosaltres. Potser no hem entès quin tipus de música es premia al festival. Melody, Nebulosa, Blanca Paloma, Chanel…

Potser ha arribat l’hora de presentar un altre tipus de propostes, de deixar d’espanyolejar-nos tant i modernitzar-nos a partir d’unes apostes menys tradicionals.

Notícies relacionades

La llonganissa del jutge Hurtado

Fàbriques d’habitatges

Dit això, el que més greu em sap és l’enlairament i posterior caiguda de cadascun dels artistes que presentem. La majoria, excel·lents intèrprets que fiquem per unes setmanes en una centrifugadora que els projecta a la fama, per després humiliar-los i oblidar-los per no haver aconseguit triomfar.

Jo, si en una altra vida soc cantant, que no em busquin per anar a Eurovisió. Aquí ho deixo escrit.