Anar al contingut

Els límits de l'humor

L'art de no explicar-ho tot

L'art de no explicar-ho tot

Ricard Ustrell

L'artista que no s'explica, que no parla clar, és sospitós i majoritàriament malinterpretat. I aquesta pressió social acaba afectant la seva creació

Aquest cap de setmana llegia un magnífic article de Juan Carlos Ortega a El Periódico titulat ‘Qué has querido decir?’ on reflexionava sobre la pressuposada idea que tot significant ha de tenir un significat. Com a humorista recollia en el títol una pregunta que li han fet al llarg de la seva trajectòria per intentar trobar el sentit ocult, el rerafons, el missatge, dels seus gags.

L’article parlava des d’un malestar que fa dies que molts pensadors, periodistes, artistes i crítics vivim. Té a veure amb l’utilitat que, com a societat, li busquem a tot quan consumim una nova creació. Si una pel·lícula, un llibre o un article no ens fa treure alguna conclusió que ens reafirmi amb el que pensem sembla que no tingui qualitat. L’excés d’informació - infoxicació- però sobretot d’opinió, provoca, moltes vegades, que mirem el món amb molts condicionants i etiquetes.

A la facultat de Periodisme m’explicaven que l’humor i l’opinió havien de ser espais de llibertat, sobretot d’ètica i d’estètica, per despertar l’esperit crític dels seus lectors.

Però el que m’he trobat, sobretot quan observes Twitter, és que quan algú genera dubtes sembla que no hauria de ser acceptable perquè ara no és moment per pensar massa. Això no toca. Ara el que necessita la societat és que la gent parli clar i parli com nosaltres creiem que és just. Tensionats, per la crisi política i social, exigim saber qui pensa què, sense deixar marges a la interpretació. Categorització.

L’art és procés i és producte, és a dir, es fa des d’un subjecte i acaba sent interpretat per un altre subjecte. L’autor John Richardson ho sintetitzava a la biografia que va escriure de Pablo Picasso. El malagueny, diu, era un exagerat, un creador de ficcions sobre ell mateix. Una perversió que el feia meravellós perquè acostumava a pintar sense pensar-s’ho gaire, sovint de forma caòtica i amb contradiccions. No volia oferir tesi, volia que fessin tesi sobre ell i la millor manera era que les casualitats esdevinguessin causalitats, sense mai pronunciar-s’hi del tot. La gràcia de l’artista.

Ara, l’espai que tindria Picasso seria limitat. L’artista que no s’explica i no parla clar és sospitós i, majoritàriament, malinterpretat. I el pitjor és que aquesta pressió acaba afectant la creació. L’artista ja no només pensa en el “què” si no en el “què diran”. L’autocensura existeix. I aquesta mena de paranoia col·lectiva, plena d’irritació i odi, estan convertint-nos en una societat linial. És com si fos un mal moment per provar, per tastar, per dubtar, per equivocar-se, per innovar. Per això vaig estimar-te encara més, amic Juan Carlos, quan vaig llegir el teu article. Perquè malgrat dius que no hi ha sentits ocults en els teus gags, jo n’hi trobo molts. Mai més demanaré disculpes sobre una ambigüitat.

Temes: Humor