Triple aprovat de Pedro Sánchez

Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura gràcies a Campuzano (de l’antiga CDC) i a ERC. Però Waterloo va fer mala cara: El PSOE igual al PP, millor el PP. Després Sánchez va llançar la desinflamació: diàleg des de la legalitat i menys histèria. I l’independentisme va explorar la via. Li convenia a la Generalitat, esperava condicionar Sánchez i molta Catalunya estava esgotada de tanta tensió i grandiloqüència amb resultat Aznar: res de res.

Però ¿i si la desinflamació, amb Miquel Iceta amb la maça donant i la benedicció democristiana, temptava els catalans i ressuscitava la tercera via? Torra va amenaçar Sánchez amb totes les penes de l’infern si al novembre no combregava amb el referèndum.

¿Torra només? A Sánchez se li va complicar tot quan ERC va apostar per allò de “presos per Pressupostos” i la fiscalia va seguir “impassible el posat”. Perill per a Sánchez que es podia quedar sense Pressupostos, amb un Consell de Ministres a Barcelona que no havia de desconvocar (Barcelona és Espanya), amb Torra aclamant els CDR i parlant d’Eslovènia i Vox a Andalusia mirant lascivament cap a Madrid. Tota la dreta cridava: ¡a la guillotina!

El mal menor

Però Sánchez és tenaç (recordem la batalla del PSOE) i la racionalitat (com Cuenca) també existeix. Elsa Artadi va dir que el Consell de Ministres a Barcelona era una provocació. Després Jordi Sánchez i ERC la van fer rectificar. Sánchez (Pedro) era massa PSOE, però també el mal menor i Casado espanta més que Rajoy. D’allà ve la declaració conjunta de dijous a la nit: hi ha serioses discrepàncies entre els dos governs, però s’aixeca acta conjunta que a Catalunya hi ha un conflicte que s’ha de resoldre en espais de diàleg i en el marc de la seguretat jurídica.

És l’evidència que molesta a la dreta d’allà i als radicals d’aquí. Malgrat que estem en vigílies del judici més divisiu de la democràcia espanyola, el secessionisme s’empassava (i vestia) que el Govern d’Espanya es reunís a Barcelona. Primer aprovat de Sánchez.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A més, l’empresariat i gran part de la societat civil es bolcaven en el sopar del Foment de dijous a la nit. Ada Colau assistia per primera vegada (al Foment) i amb discurs astut. Torra també, tot i que a mitges. I Pedro Sánchez era aplaudit no amb entusiasme, però gairebé. I Sánchez Llibre operava com si fos Celestina entre la burgesia catalana, els secessionistes, Colau i el líder del PSOE exigint que s’aprovessin els Pressupostos perquè l’economia (que va bé) necessita estabilitat. I el president de la CEOE, Antonio Garamendi, en un intel·ligent discurs, acompanyava a mitges. Segon aprovat.

Però hi va haver protestes. Lògic, per allò del 47%. En la manifestació n’hi va haver 40.000 (Colau ‘dixit’). Al matí una mica de violència radical, gens excessiva si mirem a París. La violència desacredita el que l’exerceix i els Mossos (tan criticats a Madrid) van mantenir l’ordre. Hi va haver carreteres tallades. Hi ha gent que diu 'tombarem el règim', però el carrer va seguir la seva vida. La protesta és normal en democràcia i no va passar res greu. Tercer aprovat.