El segon 21-D i el segon 155

Més que una data clau, el 21-D serà un banc de proves i un termòmetre. La batalla final, si és que el desenllaç no és producte d’un pacte, s’aproxima però no sabem si a un ritme de mesos o d’anys. L’endemà del test, només l'endemà, podrem valorar si s’acosta més el 155 que els ‘armilles grogues’ amb estelada en versió insurreccional.

Qui més patirà és el camí del mig, desacreditat un cop més. La jornada de protestes pel Consell de Ministres a Barcelona és abans que res una mostra del fracàs de l’estratègia de desescalada del conflicte, un fracàs del diàleg i de la solució acordada. El famós nou encaix de Catalunya dins Espanya està més lluny que mai.

Una tercera via sempre pot obrir-se camí, però ara per ara les opcions que estan sobre la taula són o 155 o independència. A una banda, uns pretenen que el nou 155, acompanyat d’una forta onada repressiva, és l’únic fre a les aspiracions sobiranistes dels catalans. A l’altra, els que donen plena validesa a les urnes de l’1-O consideren que la Generalitat autonòmica és un impediment que només retarda el desitjat moment de la insurrecció.

Un termòmetre

No n’hi ha prou de dir que el 21-D és un termòmetre si no determinem abans què ha de mesurar i com s’ha de llegir. El termòmetre té dues columnes, com els de màxima i mínima. En una, la quantitat de gent que es mobilitza. En l’altra, les escenes de violència. Molta gent i pocs cops de porra igual a gran èxit de l’independentisme radical. I viceversa, poca gent i unes quantes imatges per a la premsa internacional, gran fracàs dels irreductibles. Se suposa que els Mossos hauran rebut instruccions d’actuar amb contenció davant dels manifestants cívics i amb duresa front als que portin la cara tapada, a veure si l’hi destapen a algun infiltrat.

L’altra dada de relleu especial serà la fotografia de Pedro Sánchez i Quim Torra. Per saber si la foto perjudica més un president o l’altre es necessita un analista molt més fi i més desapassionat a l’hora d’escriure que aquest articulista. Tant Sánchez com Torra perden vots i legitimitat per liderar el pols. Així i tot, hauran de fer el cort fort, perquè la no-foto és molt pitjor que la foto. Fins i tot Jordi Sànchez, el nou líder de l’espai que Torra representa, recomana que s’entrevistin. Mentrestant, la seva gent, al carrer amb la cara destapada i amb actitud del tot pacífica. Si al president li toca desacreditar-se, ja no li va d'un pam. Oriol Junqueras, en canvi, convida els seus seguidors a quedar-se a casa, mantenir els ponts del diàleg i reservar les energies de la mobilització popular per a una ocasió més propícia.

Surti com surti el nou 21-D, el doble relat de la violència i el pacifisme, que és el més important d’aquesta etapa del conflicte, està escrit i no variarà. La idea de la kale borroka catalana ha quallat a Espanya, i els mitjans i els polítics que se n’han ocupat no es farien enrere ni que no hi hagués un sol incident. I viceversa, els autors del relat del pacifisme bonista i el màxim escrúpol democràtic no el matisaran ni per uns quants cops de porra. Tot i això, tant la ciutadania com la premsa internacional prendrà nota de la violència, si n’hi ha, i la carregaran en el compte dels protagonistes. Atenció, doncs, als encaputxats independentistes, i encara més atenció a la violència de falsa bandera, a la dels fatxes amb estelada i polsereta ‘rojigualda’, perquè els pot sortir fatal.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Forçats cada un pels radicals del seu bàndol, els dos líders de la treva i el simulacre de negociació, no de la solució, que són Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, ho tindran més difícil després del 21-D. Tots dos pretenen frenar el nou 155 i consolidar una certa normalitat, ja veurem si se'n sortiran o si, en última instància, Sánchez es veu forçat a aplicar mesures centralitzadores com el control dels Mossos o un 155 "suau".

Tumult popular

Al segle XVII, la “Unió d’Armes” pretenia reduir l’Espanya perifèrica a les lleis de Castella. El mètode, preparar un exèrcit, provocar un "gran tumult popular i amb aquest pretext començar la repressió". No se'n va sortir. Un segle més tard, amb el Decret de Nova Planta, un Borbó va fer realitat les aspiracions dels Àustries. Fins a la Guerra Civil, Catalunya no va ser dominada de nou. Si algú es pensa de debò que un nou 155, sense una devastació equivalent a la del 1714 i 1939, pot comportar la derrota del sobiranisme i una llarga etapa de submissió catalana, li està fent un flac servei a la seva Espanya i, molt probablement, un gran favor a l’independentisme.