Dues mirades

Roma, DF

Admiro el blanc i negre nítid, fred, perfilat i enigmàtic d'Alfonso Cuarón a 'Roma', la pel·lícula que alguns qualifiquen com a obra mestra i que d'altres critiquen per un excés de manierisme

Es llegeix en minuts

Admiro el blanc i negre nítid, fred, perfilat i enigmàtic d’Alfonso Cuarón a 'Roma', la pel·lícula que alguns qualifiquen com a obra mestra i que d’altres critiquen per un excés de manierisme, una voluntat simbòlica massa explícita, una grandiloqüència que fa rebaixar l’eufòria de la primera visió, un cop descobreixes les trampes del cineasta.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Confesso que no sé en quin bàndol arrenglerar-me. Una meva amiga la descriu així: "És la típica pel·lícula que has de dir que és una gran pel·lícula". I ho afirma amb el convenciment que es tracta d’una peça excel·lent, però que alhora l’hem inflat perquè sembli de visió imprescindible. Per un costat, enganxa la inquietud que provoca: té un aire de Txèchov, on tot sembla plàcid mentre, sota la superfície, el món s’enfonsa, i és desoladora la glacial fotografia que ens deixa observar l’univers dels benestants (que pateix canvis i revoltes) i les petites parcel·les dels sotmesos (sense dret a revolta, aliens al canvi). Un món on tot continuarà igual a pesar dels canvis que hi hagi a l’exterior, sempre sotmès a la regularitat de la rutina i a la pervivència dels espais familiars i gèlids: l’entrada de carruatges, l’escala al terrat. Cleo, solitària, sense futur, esdevé heroïna però mai no deixarà de ser criada, atenent els desitjos dels nens, que volen un gelat fins i tot després del daltabaix. Arriba el col·lapse i ella continua pujant l’escala per estendre la roba.