Torra, ¿fantasma o president?

Quim Torra –els qui el coneixen diuen que és una persona correcta i agradable en el tracte personal– era un agitador de l’independentisme radical. Des de l’alcaldia, Xavier Trias el va fer responsable de Born, Centre CulturalBorn, Centre Cultural i en les eleccions de l’article 155 va aparèixer com a independent, en un lloc no destacat, de la llista de Junts per Catalunya (JxC). 

La sorpresa va venir quan Carles Puigdemont el va elegir per ser presidentCarles Puigdemont. N’havia de trobar un després que la polèmica instrucció del Tribunal Suprem impedís l’elecció del mateix Puigdemont, de Jordi Sànchez i, en l’últim minut i gràcies a l’abstenció de la CUP, de Jordi Turull, però va ser estrany seleccionar algú més caracteritzat pel seu entusiasme radical que per la seva experiència política. I més en un moment tan delicat i amb l’aplicació del 155 encara vigent. Però així són les coses. L’antiga CDC va entregar el poder de la seva llista de JxC a Puigdemont i aquest va optar per Torra com abans ell havia sigut escollit per Artur Mas i com Jordi Pujol va preferir Mas davant d’altres.

Falta de govern i desprestigi

El lamentable és que aquesta falta de professionalitat s’ha anat convertint en un problema seriós tant per a la governació de Catalunya com per alprestigi de la Generalitat. Que el seu portaveu parlamentari digués, en mig del seu silenci i en plena vaga de metges, que no s’havia de dedicar tant temps a detalls, ja va deixar clar que governar no era la prioritat. Però el més greu ha passat al voltant del pont de la Constitució.

És difícil d’entendre que després de les protestes d’alguns grups radicals per l’actuació dels Mossos el dia de la Constitució a Girona i Terrassa, el president de la Generalitat exigís públicament al conseller d’Interior una purga exigís públicament al conseller d’Interior una purgai reorganització en els Mossos. Tothom va recordar que l’1 d’octubre al matí Torra va incitar els CDR a pressionarTorra va incitar els CDR el Govern i que a última hora de la tarda els Mossos haguessin de reprimir una manifestació dels CDR que intentaven assaltar el Parlament.

¿Volia Torra reincidir? ¿Seguir sent el comandament últim de la policia catalana i alhora l’animador dels grups que per protestar alteren l’ordre públic i acaben sent reprimits pels Mossos? La conseqüència va ser que el dissabte 8 un grup de persones va tallar l’AP-7, l’autopista del Mediterrani que uneix Espanya amb França, durant 15 hores i que els Mossos ni ho van evitar ni ho van intentar. No va voler ningú ficar-se en un embolic del qual en podia sortir malparat.

Catalunya es queixa amb raó d’un autogovern insuficient. Però fer abandó de funcions en el comandament de la policia –que només tenen Euskadi i Catalunya– és contradictori amb exigir més autogovern. L’ordre públic és matèria complexa –allà hi ha el que passa a França–, però la lleugeresa no és la manera d’abordar-lo.

I com explicar si no que un dijous el president exigeixi públicament al conseller una purga dels Mossos en 72 hores i que mes d’una setmana després no hi hagi hagut canvis i el conseller segueixi en el seu càrrec. El que ha passat és que el president és un mica bocamoll. Exigeix a so de bombo i platerets purgues a la policia catalana i després –amb silenci pel mig– fa marxa enrere.

Notícies relacionades

Els plans de les dretes per a Catalunya

Oriol Junqueras: «No trenquem els ponts de diàleg»

L’altra incomprensible iniciativa és posar Eslovènia com a exemple a imitar per la seva determinació fins a aconseguir la independència. Eslovènia és, sí, l’antiga república iugoslava que es va separar amb menys violència (62 morts) enfront, per exemple, a Kosovo. Però agitar, quan rellevants partits de Madrid demanen que s’apliqui un altre 155 per temps indefinit, una independència unilateral és potser propi d’un agosarat assagista per compte propi, però totalment inapropiat per al president de la Generalitat. La prova és que amb rapidesa Foment, la Pimec, l’UGT i CCOOvan demanar que no s’atiés la tensió. I que els partits que el van votar (el PDECat. Elsa Artadi, la seva consellera de confiança, el vicepresident Pere Aragonès i Joan Tardà han hagut de sortir a "matisar" (és a dir, corregir) les seves afirmacions que, pel que sembla, tots havíem mal interpretat. I tot això en vigílies d’un delicat Consell de Ministres a Barcelona i en plena vaga de fam –una cosa summament delicada– de quatre dirigents de JxC.

Torra és potser un respectable agitador d’idees, però en la Generalitat actua més com un fantasma –queni tan sols ocupa el seu despatx– que com el cap de l’Executiud’un país en greu crisi. Catalunya no necessita avui un fantasma que deambuli per un món imaginari, sinó un president que es mulli en la governació, la negociació i tot el que sigui necessari.