¿Què has volgut dir?

Em dedico a fer humor a la ràdio des de fa anys i això ha provocat que hagi hagut de respondre en moltíssimes ocasions a una pregunta que ens formulen habitualment als humoristes: «¿Què has pretès dir?». Normalment, qui formula la pregunta espera que nosaltres, a la manera dels artistes plàstics, comencem a desenvolupar una tesi sobre el significat ocult a la nostra obra. Donen per fet que hi ha un rerefons, un missatge amagat que pot ser captat si un escolta amb intel·ligència.

Si he decidit escriure aquest article és per deixar de respondre, en la mesura que pugui, a preguntes d’aquest tipus, perquè el cert és que, almenys en el meu cas, no pretenc dir res en absolut. Parlant amb altres companys hem arribat a conclusions similars, i ens esgota que se suposi una intenció camuflada en tot el que fem. ¿Que què hem volgut dir amb aquest determinat esquetx? Doncs el que hem volgut dir és, precisament, aquest esquetx. Simplement. No pensin més enllà, sisplau. No som Antoni Tàpies; de fet, som tot el contrari.

L’art viu molt de les explicacions. No entens aquesta pintura perquè et falten claus, ens diuen. No comprens ni aprecies aquesta obra mestra perquè no tens determinats referents. Això dona prestigi a l’art, i tot el món, humoristes inclosos, estimen el prestigi sobre gairebé totes les coses. Això ha fet que alguns humoristes (pocs per sort) vulguin donar a entendre que, sota dels seus acudits, hi ha un missatge superior que pot ser desxifrat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però no és així. La majoria dels humoristes que conec (i gràcies a la meva feina crec que soc amic del 90% d’ells) diuen el que volen dir i no és necessària una segona lectura per captar-ho. Per això, quan algú em pregunta: “¿Has volgut denunciar la solitud d’algunes dones en el teu últim gag, veritat?”, jo no puc evitar respondre’ls: «No. No he volgut fer això. Si hagués volgut transmetre aquest missatge ho hauria dit clarament, utilitzant una frase comprensible i clara, dient, per exemple: ‘Quin horror i quin espant la solitud d’algunes dones’”, i m’hauria estalviat el tremend esforç d’inventar-me alguna cosa graciosa, mesurant els temps, el ritme, incloent microgags dins del gag més gran i totes aquestes coses que fem els del nostre ofici.

De veritat, si volguéssim dir ‘x’, diríem ‘x’, sense ornaments. Si volguéssim dir ‘z’, diríem ‘z’, perquè és més fàcil denunciar coses parlant normalment, com fan els opinants seriosos, que el que fem diàriament els humoristes.