Societat civil i política, ¿quina està més dèbil?

Fa pocs dies, Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, va proposar Pau Relats com a candidat a presidir Fira de Barcelona. L’enrenou va ser notable, fins al punt que els membres del consell de Fira es van absentar de la reunió en què s’havia de debatre aquesta proposta. El motiu del desacord va ser, segons indiquen, el menysteniment a què va ser sotmès el consell durant el procés de renovació, però també va molestar la presumpta subordinació a la voluntat política.

En qualsevol cas, molta sort al nou president, persona seriosa i amable. La renovació de la Fira s’emmarca en un context de canvi generalitzat en les entitats econòmiques que, al seu torn, coincideix amb unes circumstàncies polítiques que requereixen, més que mai, l’entramat empresarial per impulsar l’economia catalana.

Catalunya s’ha caracteritzat, tradicionalment, per la puixança del seu sector privat, des de les mateixes empreses fins a aquest dens teixit d’entitats econòmiques, socials o culturals. Espais de dinamisme i llibertat que emergeixen, de manera natural, en una societat oberta. Però, cada vegada són més les veus que denuncien la politització, i conseqüent debilitament, de la societat civil. Un terme que va adquirir gran rellevància durant el pujolisme, uns anys que Convergència no feia més que enaltir les virtuts d’una societat civil que, simultàniament, procurava controlar al màxim. Afortunadament, aquesta política poderosa i intrusiva es va trobar amb algunes entitats geloses d’una independència que van saber salvaguardar. El panorama ha canviat. Avui, el poder polític es mostra desorientat, incapaç de controlar, per exemple, una economia les grans empreses de la qual viuen al marge de la política. Certament, el procés ha facilitat una intromissió més gran dels partits en la vida associativa, però no tant per la seva pròpia fortalesa, com per la naturalesa del conflicte i la debilitat de bona part de la nostra societat civil. Mostra d’això és com moltes entitats s’han adaptat, sense excessiu pudor, al vent dominant. Seguint amb l’exemple del procés, continua sorprenent-me la naturalitat amb què representants d’institucions hi mostren, en públic, el seu recolzament mentre que, en privat, no fan més que rebutjar-lo.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

A més, la nostra política ha renunciat al paper central que li correspon en una democràcia representativa, i ha cedit la iniciativa al que anomena 'el carrer'. Debilitada com mai, busca, com sigui, el recolzament de la societat civil. I s’ha trobat, per a fortuna seva, amb un entramat associatiu també debilitat, més pendent del que convé en cada moment que de tenir una veu pròpia. Som, doncs, davant d’un joc generalitzat de debilitats.

Confiem que el procés de renovació ens condueixi a una veritable societat civil, liderada per persones amb més coratge i menys autocomplaença. Diferents de moltes que, avui, desorientades davant de les incerteses del panorama polític, s’han de preguntar ¿a quin arbre m’arrambo? Sort en l’elecció.