Quim Torra dinamita la Crida

Probablement, el president Torra no té prou capacitat d’anàlisi política per descobrir que acaba de posar dos cartutxos de dinamita a la Crida, el moviment que pretén convertir-se en l’hegemònic de l’independentisme. La culpa és de Puigdemont, per posar un vicari, no un rector ni un bisbe, al lloc que hauria de cobrir un cardenal, millor si se sabia de memòria el ‘Breviari dels polítics’, de Mazzarino.

El projecte de la Crida, liderat primer per Puigdemont i aviat per Jordi Sànchez, combinava des del principi el realisme amb l’estratègia de la tensió. Realisme en el Govern, tensió emocional. 'No surrender' des de la Generalitat post-155. Complicat, però possible, mentre les dues línies es mantinguessin paral·leles. Ara bé, quan es passa de la tensió emocional a la tensió al carrer, que és el que ha propiciat Quim Torra, les dues línies deixen de ser paral·leles i es torna impossible avançar amb un peu a cada banda.

O absurd o precipitat

Qualsevol polític ha de saber mesurar les conseqüències de les seves paraules. Animar els CDR que després ha d’atonyinar, o és absurd o és premeditat. Pitjor encara és esmentar la via eslovena, just ara, en el moment més delicat. O Torra no serveix per a vicari o és un infiltrat dels CDR i assimilats que entenen el retorn del 155 com un pas imprescindible per assolir el cim de la independència per la via ràpida.

No és això, companys, no és això. L’estratègia de la Crida per ocupar l’espai de l’antiga CDC passava per mantenir les dues vies en paral·lel i per un èxit polític rotund abans de les municipals.

La negativa inicial del PDECat a la Crida comptava amb un pla b força bo: abonar de sotamà la dispersió de les candidatures independentistes, com més millor, per unificar-les totes a última hora. PDECat, Mascarell, Graupera, ANC... Una sola llista, sisplau. Molt bé. Tots d’acord. Gran foto per a Puigdemont a Waterloo, que es retiraria així del dia a dia polític i cediria el relleu a Jordi Sànchez. La Crida ho ha aconseguit, nou líder, unitat, unitat, unitat. Sànchez, el Nelson Mandela i el Mahatma Gandhi de Catalunya. A veure si ERC hauria estat capaç de resistir-s’hi.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Amb les declaracions i els gestos dels últims dies, Quim Torra acaba de dinamitar, com hem dit, aquesta finíssima estratègia teixida per mans que saben moure’s a cavall de la política i les emocions col·lectives.

¿I ara què? ¿Ja està tot perdut? Depèn del mateix Torra. Pot rectificar, enviar els CDR a casa i oferir-los les seves disculpes igual com el conseller Buch les ha demanat als Mossos. Pot assumir en un discurs que els peatges encara no són nostres i convidar Pedro Sánchez a una reunió cordial i constructiva. O pot plegar i deixar lloc al Mazzarino de l’independentisme, ara candidat autònom a l’alcaldia de Barcelona. Les dues opcions són dignes. El que resultaria indigne és continuar pel mateix camí i propiciar una separació encara més gran entre la via del realisme en el Govern i la de la tensió emocional traslladada al carrer. La Crida pot suportar un o dos cartutxos de dinamita, no mitja dotzena cada setmana.