Macron i la ràbia

2
Es llegeix en minuts
Macron i la ràbia

JEAN-PAUL PELISSIER

La nit del 7 de maig del 2017, Emmanuel Macron, que acabava de ser elegit president, va dir entendre "la còlera, l'ansietat i els dubtes"Emmanuel Macron dels francesos que havien votat a la ultradretana Marine Le Pen. Van ser ni més ni menys que 11 milions de persones, massa per ser totes ultradretanes.  Ara, transcorreguts només 18 mesos d'aquella nit de somieig col·lectiu a la plaça del Carrousel del Louvre amb el jove líder europeista, els fets han demostrat que no havia entès res d'aquest tsunami de descontentament, ja que atrinxerat al palau de l'Elisi ha sigut incapaç durant setmanes de valorar la dimensió de la ràbia que sacseja França.

Fins que ahir a la nit, en un discurs solemne alsfrancesos, Macron va entonar per primera vegada el ‘mea culpa’ i va anunciar mesures concretes per esmorteir el que ja és una crisi d’Estat. La victòria dels armilles grogues és evident però cal veure si la resposta, que sens dubte arriba tard, els és suficient.

Les eleccions que van entronitzar Macron van revelar una França fracturada territorialment, socialment, culturalment i econòmicament.  Davant unes classes mitjanes urbanes i formades que donaven el seu recolzament al jove i dinàmic dirigent que no es definia “ni d’esquerres ni de dretes”, unes classes populars de províncies i de la perifèria de les grans ciutats es rendien aLe Pen. I a més, el fet que molts electors donessin suport llavors al líder del llavors moviment En Marche! com a antídot al populisme ultra no significava que amb aquest vot de confiança s'esfumaven de cop els motius del seu desarrelament.

L’espurna del carburant

El malestar social –del qual per cert França no té el patrimoni en aquesta Europa el model de protecció del qual està en crisi– existia quan Macron va ser elegit i continua existint perquè les reformes liberals empreses fins ara pel president ni han creat ocupació ni ha millorat el poder adquisitiu dels francesos.  La pujada dels impostos dels carburants va ser només l’espurna que va prendre la metxa d’un moviment contestatari molt més ampli: amb el dels que han dit en té prou el progressiu deteriorament del seu nivell de vida. Només així s’entén l’aclaparador recolzament del 60% al moviment dels armilles grogues malgrat el nivell de violència que l’acompanya.

Notícies relacionades

L’augment en 100 euros del salari mínim anunciat pel dirigent és un pas molt significatiu per corregir el rumb, una mesura concreta destinada a reduir el sofriment d’una part de la població per arribar a fi de mes.  Però a hores d’ara i amb el carrer en flames, caldrà veure si l’anunci serveix per restablir la confiança d’uns francesos que s’han sentit molt mal tractats i que ara reclamen el seu cap. "Volem que se'n vagi perquè no viu en aquest món",  li deien un grup d'armilles grogues a la corresponsal d’El Periódico a París, Eva Cantón

Fins ara Macron ha governat sense escoltar ni trepitjar el carrer, des del seu despatx de l'Elisi. Ha intentat avançar en unes reformes que bona part de la població no entén. No ha arribat ni a la meitat del seu mandat i en un temps rècord ha dilapidat la confiança dipositada en ell pel 64% dels francesos que el van recolzar. A més d'apujar el salari mínim, seria també molt desitjable que hagi entès que a partir d'ara no pot continuar governant des de la ignorància i d'esquena a la gent.