Anar al contingut

Anàlisi

La via lapona

La via lapona

Carles Francino

¿Algú podria tenir un atac de responsabilitat i pensar on dimonis ens estem ficant? Si els falta temps per pensar o espai per reunir-se i meditar, Lapònia podria ser una solució. El fred extrem -si no et mata- pot fer miracles

M’agradaria ser capaç de transmetre el xoc de surrealisme que vaig viure aquest diumenge. A veure si ho aconsegueixo. Arribava a Madrid després de passar uns dies amb la meva família... ¡a Lapònia! Rens, elfs, trineus, Pare Noel, 16 sota zero, neu a dojo i un avió amb unes dues-centes persones a bord: la meitat embarcades a Madrid; l’altra meitat, a Barcelona. Havien sigut uns dies de placidesa absoluta, d’alegria infantil, de contacte amb la natura més indòmita i de convivència agradable.

Ja sé que les modernes aplicacions tecnològiques permeten estar permanentment connectat amb el món, però jo m’havia proposat –crec que és molt saludable fer-ho de tant en tant– ignorar aquesta possibilitat. Confesso que vaig trencar el compromís per interessar-me per l’Espanyol-Barça, però al veure un rotund 0-3 al descans vaig tornar a la meva illa particular, no sense recordar-me abans d’uns quants bons amics periquitos, que suposava que s’ho estarien passant malament.

No sé si Déu existeix –tendeixo a creure que no– però algú degué pensar que una deixadesa tan gran mereixia un càstig; així que el primer que vaig sentir al pujar a un taxi a Barajas va ser el president Torra reivindicant la via eslovena i anunciant que estaria en dejú dos dies per recolzar els presos independentistes en vaga de fam. Sense solució de continuïtat el mateix butlletí de notícies va vomitar una cascada d’admonicions del PP i Ciutadans contra Pedro Sánchez per no intervenir a Catalunya.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Pel to de les seves paraules, qualsevol elf de Lapònia quedaria convençut que a Catalunya –i a Espanya– ens tractem pràcticament a trets. I la rematada va arribar amb un breu flaix d’última hora: “Vox es querella contra Torra al Tribunal Suprem”. El xoc va ser espectacular; no tinc experiència en al·lucinògens però imagino que el descens d’un viatge provocat per l’LSD deu ser més o menys així de bèstia. L’impacte no el para ni el Pare Noel ni el 'sursum corda'. Però també és veritat –o això diuen– que les drogues transmeten una clarividència que no sol aparèixer en situacions més convencionals.

Així que jo –que ja pressentia una cosa semblant– ho veig més clar que mai: si ens volen forçar a elegir entre Vox i Torra, com si no hi hagués altres alternatives, que no comptin amb mi. Detesto els bàrbars, que n’hi ha i en abundància, però també els il·luminats i els oportunistes, que no són pocs en aquesta història.  ¿Algú podria tenir –¡per una vegada!– un atac de responsabilitat i pensar on dimonis ens estem ficant? Si els falta temps per pensar o espai per reunir-se i meditar, Lapònia podria ser una solució. El fred extrem –si no et mata– pot fer miracles.