Anar al contingut

Al contraatac

La solitud de Puigdemont

Quatre Gats

La solitud de Puigdemont

Ricard Ustrell

Al sortir de l'espècie d'illa que és la casa de Waterloo vaig tenir la sensació que un any després l'expresident és un altre; ni millor, ni pitjor; ni més, ni menys; diferent, diferent

La nit d’aquest diumenge, en el programa 'Quatre Gats' de TV-3, emetem una entrevista amb qui per alguns és encara president i per d’altres expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont. L’objectiu ha sigut retratar la vida d’algú que viu lluny, ara com ara, dels seus legítims objectius. Explicar com, des de la distància, les decisions polítiques que es prenen a Catalunya s’analitzen amb més radicalitat. Comprovar com viu l’home que, un any després d’evitar caure en el desastre judicial espanyol, ara veu com molts dels seus polítics s’estan tornant més desconfiats i partidistes.

El primer dia que arribem a la residència de Puigdemont per gravar l’entrevista ens trobem a dos diputats de Junts per Catalunya rentant els plats a la cuina. Unes ampolles de vi en una vora de la taula, mig buides, al costat d’una caixa de galetes i una altra de panellets. La nit anterior, a Waterloo hi havia hagut un sopar que va acabar tard. La situació que vam presenciar tot just arribar va ser un retrat còmic d’una Catalunya en miniatura, en una cuina, que relatava, alhora, què és Waterloo: una casa on es fan reunions, hi van companys de feina, amics, familiars...

Al menjador entrava molta llum. Tots els objectes i llibres que hi havia exposats tenien alguna cosa a veure amb el procés, Girona, els bitcoins, la digitalització o Catalunya. També n’hi havia de literatura i diccionaris en català i en anglès (cap era de Vox), diversos DVD de pel·lícules com ‘Dotze homes sense pietat’, de Sidney Lumet (que explica la dificultat que hi pot haver quan 12 homes s’han de posar d’acord per unanimitat) i una guitarra i un piano per quan s’allarga la nit.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Carles Puigdemont ens va rebre a la cuina sense el malestar que vaig notar fa un any quan, nouvingut a Bèlgica, també li vam fer una entrevista en el programa 'FAQS'. Mentre em va servir el cafè em va explicar algunes de les coses que van passar l’octubre del 2017. I més enllà dels titulars que ha generat i de com ha pogut interferir en el relat que teníem fins ara dels fets de fa un any, el que més em va atrapar de tota aquesta conversa va ser el seu to, tranquil, que acompanyat d’un ambient quotidià, em va fer veure una cosa dura: la seva solitud.

Quan vaig tornar a Catalunya, vaig arribar a la conclusió que la Casa de la República a Waterloo és com una espècie d’illa. Cada matí, tal com va explicar ell mateix en l’entrevista de la nit de diumenge a TV-3, les persones que viuen en la seva residència es recorden a si mateixos que no hi haurien de ser. Una ferida que, per molt cuidada que estigui, per molts amics que la curin, es fa més profunda si no hi ha un remei que la tanqui. Me’n vaig anar amb la sensació de comprovar que, un any després, Carles Puigdemont és un altre. Ni millor, ni pitjor. Ni més, ni menys. Diferent. Diferent.