Anar al contingut

L'ACTUACIÓ POLICIAL

¿Qui defensa els Mossos?

DANNY CAMINAL

¿Qui defensa els Mossos?

Enric Marín

Torra és tant o més responsable que Buch: no es pot actuar, simultàniament, com a president i activista

La qüestió de les polítiques de seguretat és un dels sensors més sensibles de la qualitat democràtica de tot sistema polític. En aquest sentit, les imatges ofertes per l’acció de la Brimo dels Mossos d’Esquadra de dijous passat no són precisament exemplars. De cap manera. Però també és cert que la policia catalana ha estat sotmesa a una tensió insòlita l’últim any i mig. No és casual. A part de la presidència de la Generalitat, el fràgil autogovern de Catalunya disposa de quatre símbols socials que ho permeten visualitzar de manera nítida: Parlament, mitjans de comunicació públics, escola i policia. Aquests quatre àmbits estaven sotmesos a un estrès molt intens, però amb l’aplicació de l’article 155 les tensions internes i externes es van multiplicar de forma inèdita. Els Mossos ja es van veure a la diana de la difamació des del 17 agost de l’any passat, quan el carrer més cosmopolita de Barcelona va ser escollit pels terroristes gihadistes per perpetrar els seus plans macabres. Sense haver superat la commoció inicial, i encara no assimilades les dantesques imatges que tot acte terrorista es proposa generar, dos fets positius van sorprendre l’opinió pública local i internacional: la ràpida i eficaç acció de la policia catalana i la resposta cívica, tolerant i respectuosa dels dirigents polítics i la societat civil.

L’extraordinària professionalitat que van demostrar els Mossos com a policia democràtica i integral va contrastar amb el matusser procedir del ministre Zoido. I, sense donar temps a la societat catalana per superar el dol, va començar una campanya sistemàtica de descrèdit dels Mossos. Una campanya sense manies, sense escrúpols. De fet, el càstig exemplar que es pretén infringir l’exconseller Joaquim Forn i a l’exmajor dels Mossos Josep Lluís Trapero es va començar a dissenyar i forjar-se aquells dies.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per això mateix sorprèn que es tardés tant a formar govern per aixecar el 155, o que no s’hagi seguit una política de conducció i protecció de la policia catalana prou equilibrada i rigorosa. Precisament perquè l’autogovern català està més amenaçat que mai cal dignificar i prendre’s seriosament la gestió dels marges d’autogovern disponibles. I la seguretat és un dels més estratègics i visibles. En un gest molt poc habitual, el president Torra ha cridat l’atenció públicament al conseller Buch, però ell mateix és tant o més responsable de la situació. Per disminuït que estigui, el Govern de Catalunya és un assumpte d’una gran transcendència i complexitat: no es pot actuar, simultàniament, com a president i activista. L’activisme pròxim a la CUP i el mateix president semblen no haver entès que el conflicte democràtic entre els poders de l’Estat i el sobiranisme català funciona amb la lògica de la guerra de posicions, no amb la de la guerra de moviments. O, pitjor, que l’estètica de la guerrilla urbana és absolutament contraproduent per a la imatge interna i externa del moviment sobiranista català.