Anar al contingut

Anàlisi jurídica davant del judici del procés

Vaga de fam

Vaga de fam

Jordi Nieva Fenoll

Llums i ombres en el raonament del presumpte bloqueig del TC dels recursos dels polítics presos

La vaga de fam és una greu decisió personal que compromet ràpidament la salut de les persones que les realitzen de manera bastant més impredictible del que pot semblar. El més amarg és que el seu efecte com a mesura de pressió a les autoritats sol ser nul. A més, la jurisprudència empara en els últims anys que es respecti la negativa del vaguista a rebre alimentació forçosa, també per via parenteral, amb les conseqüències fatals que poden imaginar-se en molt poc temps.

Fora d’això, les vagues de fam causen un gran enrenou quan són anunciades, tot i que l’enorme majoria acaben al cap de pocs dies, i únicament quan es prolonguen més enllà d’un mes generen molta atenció social, tant entre els partidaris com en els detractors del pres.

Tres desenes de recursos contra la presó 

L'efecte pretès en el cas de l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) Jordi Sànchez i els exconsellers Jordi TurullJosep Rull i Joaquim Forn reclosos a la presó de Lledoners sembla que el Tribunal Constitucional resolgui les aproximadament tres desenes de recursos d'empara presentats contra les presons provisionals.

Al·leguen els vaguistes que el retard de l'alt tribunal espanyol els està impedint d'acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans, i sospiten una actitud de bloqueig del Tribunal Constitucional amb vista a impedir nous pronunciaments adversos de jutges europeus que posin en qüestió els magistrats del Tribunal Suprem. Sens dubte, els escàndols de les últimes setmanes en què s’han vist involucrades les altes instàncies de la justícia espanyola no ajuden en absolut que les percepcions siguin diferents.

És d'esperar que al Constitucional li inspiri un encert i bon criteri que no ha sabut tenir de moment el Suprem

Amb tot, en el raonament anterior hi ha llums i ombres. El Tribunal Constitucional acostuma a inadmetre a tràmit aproximadament el 98% dels recursos d’empara que se li plantegen, i tarda uns set o vuit mesos a decidir sobre l’esmentada admissió, malgrat que en alguns casos urgents s’imposa un ritme més lleuger. Amb aquestes xifres, si efectivament s’haguessin admès a tràmit, no el 2%, que és l’habitual, sinó tots els recursos d’empara presentats en aquest procés, la situació seria estadísticament cridanera. No obstant, tenint en compte el temps transcorregut des de la interposició dels recursos –presumiblement tots o gairebé tots el 2018–, el retard en la resolució no hauria de sorprendre, sempre en termes estadístics.

Però cal afegir-hi alguna informació més. L’article 50 de la llei orgànica del Tribunal Constitucional disposa que s’admetran els recursos quan tinguin “especial transcendència constitucional”, i en aquest cas és obvi que en tenen tant per la instància inhabitual que va disposar la presó –el Tribunal Suprem– com per la inqüestionable rellevància constitucional dels fets investigats. Fins i tot seria prudent haver esperat, com potser s'ha fet, a la interposició del màxim nombre de recursos per part dels acusats i el contingut dels quals és gairebé idèntic, buscant una resolució conjunta o almenys uns pronunciaments coherents per a tots ells, i en tot cas abans que comenci el judici oral davant del Tribunal Suprem, com tot apunta que succeirà, ja que altrament la resolució del Tribunal Constitucional perdria tota rellevància, a l’arribar tard.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Finalment, una altra dada important: el Tribunal Europeu de Drets Humans sol tardar diversos anys a resoldre les demandes que se li plantegen. Fins i tot encara que el Tribunal Constitucional hagués resolt ja aquests recursos, la resolució del Tribunal d'Estrasburg no arribaria mai abans de la sentència del Tribunal Suprem, fet que posa novament en qüestió el suposat bloqueig del Tribunal Constitucional.

Sigui com sigui, tant de bo el Tribunal Constitucional declari, al meu judici, la total i absoluta manca de cap aliment de les mesures de presó i defensi almenys la vigilància electrònica dels reus en llibertat, com apunten actualment les últimes tendències jurisprudencials europees –també del tribunal d’Estrasburg– en aquests casos, que obliguen sempre a adoptar les mesures menys agressives per a la llibertat. L’alt tribunal espanyol pot fer-ho perfectament perquè, de fet, els articles de la llei d’enjudiciament criminal que regulen la presó provisional van ser pràcticament copiats de la jurisprudència del mateix Tribunal Constitucional. Esperem que l’inspiri un encert i bon criteri que, per desgràcia, no ha sabut tenir –de moment– el Tribunal Suprem.