21 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La història es repeteix

Claude Paris

La història es repeteix

José A. Sorolla

Com és tradició en els presidents francesos, Macron ha preferit recular a mantenir les seves polítiques quan s'enfronten a la contestació social

A França, la història es repeteix. D’una banda, no cessa la capacitat de mobilització d’una societat quan interpreta que els seus drets estan sent violats, malgrat que França continua sent un model d’Estat del benestar en comparació amb els països limítrofs. De l’altra, la història es repeteix, perquè tots els presidents prefereixen recular a mantenir les seves polítiques quan s’enfronten a la contestació social. Ara ha sigut Emmanuel Macron, que ha decidit una moratòria de sis mesos en l’aplicació de la taxa dels carburants, s’ha compromès que l’electricitat no pugi fins al maig de l’any vinent i renuncia a endurir les mesures de control tècnic dels vehicles. Però Macron no ha comparegut per assumir aquesta marxa enrere, especialment dolorosa per al campió de la lluita contra el canvi climàtic, i ha enviat el primer ministre, Edouard Philippe, a la televisió perquè digui que “cap impost mereix posar en perill la unitat de la nació”.

O rectificar o caure

Abans de Macron van fer el mateix Jacques Chirac i el seu primer ministre, Alain Juppé, el desembre del 1995, quan van retirar la reforma de la Seguretat Social després d’un mes de vagues i manifestacions. Va fer el mateix Nicolas Sarkozy, quan el gener i el febrer del 2008 va renunciar a la liberalització del sector del taxi, un autèntic monopoli, després que els conductors bloquegessin les carreteres i l’accés als aeroports. Sarkozy és segurament el president a qui més s’assembla Macron, tant per la seva arrogància com pel seu intervencionisme en les tasques del Govern, per les seves iniciatives personalistes i pels seus comentaris de menyspreu als francesos. L’únic president que va mantenir una reforma clau com la laboral, malgrat les protestes violentes al carrer, va ser François Hollande (i el seu primer ministre, Manuel Valls), però això li va costar a un la reelecció, a la qual no es va presentar, i a un altre, la seva carrera política.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El més sorprenent del moviment dels ‘armilles grogues’ és el nivell de violència assolit, amb centenars de detinguts i de ferits (fins a quatre morts s’han comptabilitzat en incidents relacionats amb les protestes), bloquejos de carreteres i de fronteres, cotxes cremats i mobiliari urbà destruït. La violència ha sigut atribuïda pel Govern a provocadors d’extrema dreta. Sigui així o no, el cert és que el moviment, assembleari, amb els partits i els sindicats al marge, va sorgir de forma espontània, amb el recolzament de les xarxes socials, i no compta amb dirigents reconeguts (únicament té uns portaveus l’elecció dels quals és discutida per les mateixes assemblees), i això dificulta qualsevol acord per solucionar el conflicte. Un dels portaveus ha dit que la moratòria no és suficient, perquè “els francesos no volen engrunes, sinó la ‘baguette’ sencera”.

El moviment, que representa sobretot la França rural i perifèrica, de les ciutats d’entre 5.000 i 20.000 habitants (només el 8% de bloquejos han sigut en ciutats de més de 50.000), que perden progressivament serveis socials i en les quals creix el vot al Reagrupament Nacional (abans Front Nacional), de Marine Le Pen, va néixer contra la taxa dels carburants, però s’ha convertit en una rebel·lió contra la injustícia fiscal, agreujada per la supressió per Macron de l’impost de solidaritat sobre les fortunes, i ha acollit altres protestes, com les dels estudiants de secundària o els conductors d’ambulància. Dissabte hi ha una altra protesta convocada i es desconeix si el Govern aconseguirà desactivar-la.