La història es repeteix

A França, la història es repeteix. D’una banda, no cessa la capacitat de mobilització d’una societat quan interpreta que els seus drets estan sent violats, malgrat que França continua sent un model d’Estat del benestar en comparació amb els països limítrofs. De l’altra, la història es repeteix, perquètots els presidents prefereixen reculara mantenir les seves polítiques quan s’enfronten a la contestació social. Ara ha sigutEmmanuel Macron, que ha decidituna moratòria de sis mesos en l’aplicació de la taxa dels carburantsmoratòria de sis mesos, s’ha compromès que l’electricitat no pugi fins al maig de l’any vinent i renuncia a endurir les mesures de control tècnic dels vehicles. Però Macron no ha comparegut per assumir aquesta marxa enrere, especialment dolorosa per alcampió de la lluita contra el canvi climàtic, i ha enviat el primer ministre,Edouard Philippe, a la televisió perquè digui que “cap impost mereix posar en perill la unitat de la nació”.

O rectificar o caure

Abans de Macron van fer el mateix Jacques Chirac i el seu primer ministre, Alain Juppé, el desembre del 1995, quan van retirar la reforma de la Seguretat Social després d’un mes de vagues i manifestacions. Va fer el mateixNicolas Sarkozy, quan el gener i el febrer del2008va renunciar a laliberalització del sector del taxi, un autèntic monopoli, després que els conductors bloquegessin les carreteres i l’accés als aeroports. Sarkozy és segurament el president a qui més s’assembla Macron, tant per la sevaarrogànciacom pel seuintervencionismeen les tasques del Govern, per les seves iniciatives personalistes i pels seus comentaris de menyspreu als francesos. L’únic president que va mantenir una reforma clau com la laboral, malgrat les protestes violentes al carrer, va ser François Hollande (i el seu primer ministre, Manuel Valls), però això li va costar a un la reelecció, a la qual no es va presentar, i a un altre, la seva carrera política.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El més sorprenent del moviment dels ‘armilles grogues’ ‘armilles grogues’és el nivell de violència assolit, amb centenars de detinguts i de ferits (fins a quatre morts s’han comptabilitzat en incidents relacionats amb les protestes), bloquejos de carreteres i de fronteres, cotxes cremats i mobiliari urbà destruït. La violència ha sigut atribuïda pel Govern a provocadors d’extrema dreta. Sigui així o no, el cert és que el moviment,assembleari, ambels partits i els sindicats al marge, va sorgir de forma espontània, amb el recolzament de lesxarxes socials, i no compta amb dirigents reconeguts (únicament té uns portaveus l’elecció dels quals és discutida per les mateixes assemblees), i això dificulta qualsevol acord per solucionar el conflicte. Un dels portaveus ha dit que la moratòria no és suficient, perquè “els francesos no volen engrunes, sinóla ‘baguette’ sencera”.

El moviment, que representa sobretot laFrança rural i perifèrica, de les ciutats d’entre 5.000 i 20.000 habitants (només el 8% de bloquejos han sigut en ciutats de més de 50.000), que perden progressivament serveis socials i en les quals creix el vot al Reagrupament Nacional (abansFront Nacional), deMarine Le Pen, va néixer contra la taxa dels carburants, però s’ha convertit en unarebel·lió contra la injustícia fiscal, agreujada per la supressió per Macron de l’impost de solidaritat sobre les fortunes, i ha acollit altres protestes, com les dels estudiants de secundària o els conductors d’ambulància. Dissabte hi ha una altra protesta convocada i es desconeix si el Govern aconseguirà desactivar-la.