Sempre és millor no caure

Ja sabem que podem caure anant pel carrer. Evidentment, els que ja tenim molts anys estem més exposats a una caiguda. La musculatura és natural que s'afebleixi i encara que es vegi el risc la reacció per superar-lo pot ser massa lenta.

El fet és que tres persones del meu barri han caigut a terra, al carrer. No m'ho invento. És el que em va dir un treballador, que viu prop de casa, quan li vaig preguntar què havia passat.

És cert que la meva vorera té visibles irregularitats, com tantes altres. Però de tota manera el fet de les caigudes demanar anar pel carrer amb unes certes precaucions si ja no s'és jove. Em meravella veure com uns joves travessen una cantonada, la que hi ha prop de casa -un angle que fa impossible la visibilitat més enllà de dos pams.

La topada no acostuma a ser greu, a vegades queda una mica ridícul, mentre que anar per terra ja és una altra història.

Fins ara he tingut sort, perquè quan ja s'és vell les caigudes són tan perilloses com ridícules. S’acosta un ciutadà benemèrit que pregunta "S'ha fet mal?". Em penso que no, em sembla que només he fet el ridícul.

Perquè fa molta vergonya trobar-se a terra i sovint envoltat per algunes persones que no coneixes. Un instint et fa dir "no ha estat res, no ha estat res". Els qui volen ajudar són molt amables, però també hi ha benefactors que es passen: "¿No hauria d'anar a l'hospital?"

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Més enllà del fet accidental -o incidental- "caure" també és una expressió. Més d'una vegada, després d'haver-me presentat una persona m'han dit: "Ja ho sabia que et cauria bé".

Home, estem parlant una bona estona i puc assegurar-te que el teu amic no ha caigut.