Anar al contingut

Al contraatac

'Pou for president'

Carles Francino

L'actor va exercir de mestre de cerimònies en el Premi de Periodisme EL PERIÓDICO i li va donar per recuperar un fragment del discurs de Sòcrates sobre la veritat, la llibertat, la corrupció i la decència... I l'emoció va arrasar el protocol

Sé que és un tòpic i que molta gent pot considerar-ho una bestiesa, però... ¡que important que és la cultura! ¿Com ens aniria la vida si tots –començant pels nostres representants polítics– llegíssim més llibres (no només pamflets de la nostra corda ideològica), consumíssim més música, visitéssim més exposicions, anéssim al teatre amb més freqüència o multipliquéssim les escapades al cine?

En aquests últims dies m’han passat algunes coses que responen a aquesta pregunta: crec que ens aniria molt millor. Perquè la cultura transmet sensibilitat, inocula empatia, agita la ment, reivindica els matisos, potencia el respecte i difon resiliència. O sigui, gairebé tot el que avui trobem a faltar. Alguns metges canadencs recepten –juntament amb les pastilles– visites a museus; i no m’estranya, perquè l’art ens canvia la mirada i pot ser un fantàstic reconstituent.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquests dies he redescobert –gràcies al meu treball a la ràdio– el centre Botín, a Santander, un projecte on cohabiten l’exuberància artística (Cristina Iglesias, Joan Miró, Juan Muñoz...) i el desenvolupament de la intel·ligència emocional. Contemplar la desfilada d’estudiants de l’ESO, en un programa denominat ‘Reflectir-te’, per aprendre que la crítica dels altres no és una agressió sinó una possibilitat de millora, però que al final has d’acceptar-te –i respectar-te– per tu mateix i no pel que vingui de fora, és un regal. I a sobre descobrir-ho en un edifici de Renzo Piano que sembla flotar sobre la badia de Santander com un miracle, suposa una experiència que he de recomanar ferventment.

Però és que el dia anterior vaig topar amb un geni dels que queden pocs; el nostre Vittorio Gasman, que no és cap altre que Josep Maria Pou. El septuagenari actor català (que a Madrid es presenta com José María Pou; ¿i què passa, quin problema hi ha?) exercia de mestre de cerimònies en l’acte de lliurament del Premi de Periodisme EL PERIÓDICO; i com la premiada era la periodista brasilera Cristina Tardáguila, perseguidora immisericordiosa de les ‘fake news’, a Pou li va donar per recuperar un fragment del discurs de ‘Sòcrates’ –que va passejar fa uns anys per mig Espanya– sobre la veritat, la llibertat, la corrupció i la decència.

Van ser tot just uns minuts, estaven presents el ministre de Cultura, el president de l’Atleti, dirigents polítics de diversos colors i gent en general molt empolainada..., però l’emoció va arrasar el protocol. ¿Com és possible que fa un munt de segles algú fos capaç de dibuixar amb tanta precisió el nostre món d’avui? Doncs perquè l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. O dues-centes. I així ens va. Contra la barbàrie i el sectarisme, ¡visca la cultura! ‘I visca en Pou, collons!’

.