La tolerància davant de la violència estructural masclista

S’apaguen els focus, les càmeres i la majoria d’articles sobre el 25 de novembre, el 25-N –per si algú encara no ho sap Dia Internacional contra la Violència Masclista–. Un any més sentim bones intencions polítiques, programes televisius especials, reivindicacions als carrers... cada any una mica més. Segurament, augmenta allò que hem convingut anomenar 'sensibilització'; com si fos una malaltia que hem de combatre, com un enemic extern, com si no estés inoculat en cada un de nosaltres.

Sovint em preocupa com aquesta gran visibilitat pública que es centra en 'els dies especials’ (8 de març i 25 de novembre) pot donar cobertura al manteniment del sistema tal i com és i correm el risc que s’estiguin produint canvis només cosmètics que facilitin la perpetuació de les estructures més ràncies del sistema. Hi ha molt de soroll i, tanmateix, segueix succeint fets ‘sorprenents’ que estan arrelats en la part més profunda del nostre model de convivència i d’Estat.

Església i violència sexual infantil

Notícies relacionades

Catalunya demana prevenció, més recursos i recolzament a les dones contra la violència masclista

Ensenyament ofereix materials per sensibilitzar contra la violència masclista

Recentment, hem sentit el flamant portaveu de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, negant la possibilitat de canvi de sexe; posant com a condició imprescindible l’heterosexualtitat i alhora el celibat per entrar a l’Església –un oxímoron evident–, els varons per ser varons han de ser heterosexualsper ser varons han de ser heterosexuals; òbviament també negant la possibilitat a les dones d’entrar a la jerarquia eclesiàstica, perquè no són varons, simplement. Totes aquestes perles infringeixen clarament, com a mínim, dues lleis: la llei contra la LGTBfòbia i la llei d’igualtat. Per no entrar en un dels aspectes més vergonyosos i criminals de l’Església catòlica al llarg de segles catòlica: la violència sexual envers nenes i nens. Una de les violències masclistes més dramàtiques exercides des de l’abús de poder més absolut.

Això és violència estructural, la més sibil·lina i profunda, perquè, a més d’atemptar contra les llibertats individuals, adoctrina, i no només les persones que es defineixen com a profundament catòliques, sinó també totes aquelles educades en una societat que, presumint d’aconfessional, basa el seu model sociocultural en els valors judeocristians. Aquest model judeocristià masclista vigent és el que explica, després d’expressar Argüello aquestes barbaritats en públic,  perquè ni el Govern –la seva portaveu– ni l’Estat en si mateix han traçat una línia vermella. ¿De veritat que la ciutadania ha de continuar rebent aquest missatge de legitimitat cap a aquestes institucions que se salten lleis i mostren impunement el seu masclisme? ¿No els sembla que aquesta conducta s’assembla massa als casos en què sabem o sospitem que una dona està patint violència i no fem res? ¿Com pretenem transformar res mentre estem immersos en societats on la violència estructural està tan normalitzada que pot conviure –amb una naturalitat sorprenent– amb les manifestacions feministes i els llaços liles a les solapes dels polítics?