Anar al contingut

AL TANCAMENT

La meva Pilota d'Or és Varane

Petr David Josek

La meva Pilota d'Or és Varane

Axel Torres

Modric és un jugador formidable, però malgrat els resultats dels seus equips ha brillat menys que en anys anteriors

Es comença a filtrar que Luka Modric guanyarà la Pilota d’Or. La notícia, si es confirma, em causarà sensacions trobades. D’una banda, me n’alegraré, perquè és un jugador que m’ha emocionat per les seves maneres elegants i estètiques fins i tot des d’abans del seu fitxatge pel Tottenham. De l’altra, lamentaré una vegada més que no hi hagi una correspondència exacta entre el rendiment i la recompensa.

Afirmo que, el 2018,  Modric ha estat per sota del seu excels nivell d’anys anteriors. Una vegada hem aconseguit entendre tots que la Pilota d’Or no s’entrega al millor jugador del món –en aquest cas el guanyaria Messi sempre–, sinó al que ha firmat un millor any, hem caigut en una segona confusió, que quantifica el rendiment a partir dels resultats. Assumim que si un jugador molt bo ha guanyat la Champions i ha sigut finalista del Mundial –a sobre, amb una selecció menor– això ja el converteix en el gran candidat a emportar-se el guardó.

Però s’ha de contemplar una variable fonamental: ¿quin grau de responsabilitat ha tingut aquest futbolista en els èxits dels seus equips? Modric va jugar un grandíssim partit contra l’Argentina, però va necessitar que Subasic guanyés dues tandes de penals després de no haver pogut expressar una superioritat contra adversaris de menor qualitat, com ara Dinamarca i Rússia. Perisic, Mandzukic, Rakitic, Brozovic i el mateix porter poden reclamar una quota tan o més alta que la del jugador del Madrid.

Mbappé, Dembélé i Griezmann, en un entrenament / JULIE SEBALDEHA (AFP)

Eliminats de l’equació Messi –pel seu Mundial i per la seva impotència a Roma– i Cristiano –que va aparèixer molt menys en les rondes finals de la Champions que l’any anterior–, Modric, Varane Griezmann han sigut esmentats com les alternatives més lògiques. Els tres van guanyar títols europeus amb els seus clubs i els tres van arribar a la final del Mundial. El de l’Atlètic tenia en contra un detall gens menor: no va jugar rondes eliminatòries de Champions el 2018. Tot i haver-se endut l’Europa League, això l’havia de penalitzar sí o sí, perquè si la nit de Roma pesa tant en contra de Messi més encara han de pesar les nits de Champions que no van existir, perquè no s’hi va arribar. Griezmann va guanyar, després, el Mundial, però és molt discutible que fos el millor de França. De fet, fins a quarts el seu recorregut va ser discret.

En realitat, si m’he de mullar, diré que Varane va ser, al meu parer, el francès que va oferir un rendiment més continu i més alt en la globalitat del campionat. Vaig tenir el privilegi d’assistir in situ a la semifinal de Sant Petersburg contra Bèlgica i vaig abandonar l’estadi amb la sensació que el partit l’havia guanyat ell. Com va anul·lar un Lukaku incontenible fins a aquella nit i com va liderar al darrere transmetent una seguretat que gairebé podia respirar-se em va deixar tan impactat com cap altra actuació d’un central ho havia fet des de Cannavaro en la semifinal del 2006 contra Alemanya. Allò va servir perquè l’italià guanyés la Pilota d’Or, i ara Varane té un argument que Fabio no podia oferir: una Champions League en la qual, juntament amb Ramos, va sostenir un equip amb enorme tendència a anar cap a dalt i que mai hauria aixecat tres Copes d’Europa seguides sense una parella de centrals superlativa.