La llei de la gravetat

Estem treballant amb els meus alumnes de l’Institut del Teatre  sobre diversos textos del dramaturg francès Lionel Spycher. La representació començarà amb aquestes paraules: “Un dia la meva mare es va llançar al buit des de la finestra de casa. No hauríem vist res si la veïna no hagués xisclat. Quan ho va fer, vam aixecar la mirada al cel i vam veure un cos travessant els núvols pintats a la façana de l’edifici. Quan va arribar a terra, tots es van arremolinar per veure-la, però jo no em vaig moure perquè no sabia que era la meva mare. A l’apropar-me, em vaig adonar que tenia la boca oberta i els ulls tancats”.

Dilluns passat, laSara, una de les actrius, va arribar a classe trastornada: just el dia abans, al voltant de les cinc de la tarda –les cinc en ombra de la tarda–, una veïna del seu immoble, situat a l’avinguda del Paral·lel, es va llançar al buit des del vuitè pis mentre el seu marit es trobava en un bar al peu de l’edifici. També ell, com en  la nostra ficció, a l’acostar-se curiosament al cos, va descobrir que era el de la seva esposa. A l’entresol d’aquesta finca hi ha una oficina de Càritas.

Suïcidi per un desnonament

L’atzar va voler que el mateix dia i a la mateixa hora que la Sara ens confiava la seva terrible vivència, a Madrid, una comitiva judicial i dos agents de policia cridessin al timbred’Alicia V.M. –segons els seus veïns, una elegant dona de 65 anys– per desnonar-la per impagament del lloguer del seu apartament del cinquè pis d’un immoble del carrer de Ramiro II, al barri de Chamberí. Potser l’Alicia, sense sortida, es va acollir a aquell refrany que resa que quan Déu tanca una porta, obre una finestra. I es va llançar des d’aquestaI es va llançar.

El salt al buit de l’Alicia va ocupar els titulars de tots els grans mitjans de comunicació estatals; de la nostra anònima veïna del Paral·lel –l’Institut del Teatre queda a escasses illes del lloc fatal–, per més que he burxat a internet, no he sabut trobar la més mínima referència: com si encara continués viva.

Notícies relacionades

El Congrés endureix l'inici dels desnonaments més del previst per Guindos

Illa, malgrat Sánchez

¿Quin és el criteri dels mitjans de comunicació a l’hora de magnificar determinats esdeveniments i deixar-ne d’altres en els llimbs de l’oblit? ¿Servirà la caiguda de l’Alicia per estovar –missió impossible– l’ànima dels bancs? ¿No és bo que la ciutadania sàpiga –perquè no se li encomani– que hi ha mil i un motius, tots desesperadament humans, per llançar-se al buit i no volar? Newton ens va ensenyar que la caiguda d’una poma d’un arbre té una explicació científica, però no la caiguda d’un ésser humà des de dalt de tot de les seves branques.

PS: Demano sinceres disculpes a les meves lectores i lectors i a EL PERIÓDICO per haver faltat a la veritat en el meu últim article, quan vaig afirmar que ningú del Govern va felicitar la cantant Rosalía pels seus recents premis Grammy. La senyora Laura Borràs sí que ho va fer,  enviant-li, a títol personal, un simpàtic tuit.