Petit observatori
La pluja de la música i el temps
Som capaços d'enganyar-nos a nosaltres mateixos, tot i que penso que de vegades ens convé, per poder sobreviure
zentauroepp46053447 epa6396 newcastle australia 27 11 2018 un hombre camin181129164028 /
A vegades plou amb una discreta però tenaç insistència. Així les gotes cauen perfectament paral·leles i amb la mateixa pressa. Com si la pluja tingués un director d'orquestra. La disciplina és admirable.
El ritme de la pluja és impecable. Quan deixés de ploure hauríem d'aplaudir. No hi ha cap gota que vulgui córrer més que les seves companyes. Això és una raresa en un món ple d'empentes, de cops de colze, de trampes que es fan a les cues. "Jo hi era abans", protesta algú. Sembla que les gotes ja surtin d'allà dalt perfectament educades.
Les pluges estan renyides amb els xàfecs, que són uns maleducats. La pluja es veu a venir, i ens dóna temps per protegir-nos, mentre que el xàfec sembla que desfruiti agafant-nos per sorpresa.
A mi sempre m'ha agradat la música de la pluja, que té un amable i discret "sostenuto". El xàfec ignora els matisos d'una partitura.
"Plovisquejar" és una paraula molt bonica que evita la duresa de la rotunditat. Com cantussejar, festejar, temptejar...
A vegades les gotes que cauen es reuneixen per tenir més importància i poder convertir-se en xàfec. És una decisió que a vegades tempta als humans. Si anem junts serem més forts. ¿Més forts per a què? Aquest és el problema.
¿Més forts per fer el bé o per fer el mal?
Aquest és el dilema. Nosaltres no tenim la capacitat de triar entre que inundacions i sequeres. Però construïm barreres humanes en la societat.
De la Rochefoucauld va escriure: "Els homes no suportarien gaire temps la vida de societat si no s'enganyessin els uns amb els altres".
Notícies relacionadesPotser sí... Però el més trist és que som capaços d'enganyar-nos nosaltres mateixos.
Però penso que a vegades ens convé per poder sobreviure.
