Anar al contingut

CENTENARI DEL FINAL DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

La guerra que va deixar darrere de si promeses incomplertes i un nou Pròxim Orient

La guerra que va deixar darrere de si promeses incomplertes i un nou Pròxim Orient

Itxaso Domínguez

El conflicte va sembrar la llavor de gran part dels sotracs que fuetegen amb regularitat a la regió

Aquests dies celebrem la commemoració dels 100 anys del final de la primera guerra mundial, una guerra amb un desenvolupament i unes conseqüències quie encara es fan sentir en el dia d’avui a la regió del Pròxim Orient. La gran guerra va representar una successió de traïcions i promeses incomplertes als àrabs per part de les potències colonials. Els principals símbols de perfídia imperial van ser l’acord de Sykes-Picot i la Declaració Balfour. La consagració del dret d’autodeterminació dels pobles en els 14 punts de Wilson no va aconseguir frenar el frenesí colonial ni evitar les successives onades d’insatisfacció i frustració.

L’aixecament àrab del 1916 ha passat a formar part de l’imaginari popular gràcies a la mitificada figura i obra literària de Lawrence d’Aràbia. Tot i que no totes les elits dels territoris del Llevant es van mostrar unànimes sobre això, un contingent liderat per Faisal bin Hussein va ajudar a derrotar les tropes otomanes, i va clavar un cop dur a Istanbul, que era aliada de les potències centrals. Els britànics s’havien compromès amb el xerif Hussein de la Meca (pare de Faisal) a afavorir la creació d’un regne àrab que mai veuria la llum. Hussein ignorava que Londres es disposava a repartir-se amb París la regió en zones d’influència que poc o gens hi tenien a veure les afiliacions tribals i preferències locals d’aquells temps. Era la seva manera de resoldre d’una vegada per totes la ‘qüestió d’Orient’. El Nord de l’Àfrica estava dominat per França, amb unes mínimes concessions a Espanya i Itàlia, i el 1914 el Regne Unit havia imposat el seu protectorat sobre Egipte. El 1920 arribarien els mandats, ‘colonitzacions de durada determinada’, emparats per la Societat de Nacions i únicament sostenibles ‘manu militari’ sobre Transjordània, Mesopotàmia i la Península Aràbiga (Gran Bretanya), el Líban i Síria (França)

Fronteres i governs colonials van sembrar les llavors del ‘divideix i venceràs’

Les fronteres van ser rebudes com un llegat imperialista. Fronteres i governs colonials van sembrar les llavors del ‘divideix i venceràs’. Va ser destruïda a trossos, tant en termes geopolítics com simbòlics, la cosmopolita Gran  Síria. Es va impulsar una balcanització de la geografia, dels sistemes polítics i de les ideologies. Tot i que va aconseguir consolidar-se un cert equilibri de poders al continent europeu, s’aniria cap el sentit contrari al Mediterrani Sud. La repressió otomana es va veure substituïda per la repressió britànica i francesa. La situació econòmica va empitjorar substancialment i es van succeir molts anys de fam i penúries.

El 1919, milers de ciutadans van prendre els carrers d’Egipte

Es va posar fi a l’imperi i al califat sense grans escarafalls per part dels seus antics súbdits. Es va imposar al seu lloc un model d’Estat nació fins aleshores desconegut. El sistema va alienar gran part dels seus habitants. Es van consolidar les llavors del panarabisme sembrades durant els últims cops de cua otomans. Aquest va ser el cas molt particularment d’Egipte, on milers de ciutadans van prendre els carrers el 1919 per demanar als britànics que honressin la seva promesa de concedir-los la independència. També bufaven aires nacionalistes a Síria, tal com demostrava la curta però intensa experiència parlamentària que marcaria diverses generacions posteriors. Faisal bin Hussein va ser proclamat rei en desafiament del títol de mandat, però la batalla de Khan Meisseloun acabaria en estrepitós fracàs tant per a les seves tropes com per als somnis d’assolir un Estat panàrab. No seria ni el primer ni l’últim enfrontament contra les potències colonials, tal com evidencia el número total de víctimes.

Es van establir també les bases del nacionalisme kemalista, que va aconseguir deslliurar-se de tota ingerència occidental i erigir-se com a model d’altres països i pobles. A compte del poble kurd i de milions d’armenis, és clar. Milions de persones van ser els desplaçades i intercanviades com si fossin cromos. Una creixent set d’hidrocarburs va motivar la creació de l’Iraq, un autèntic mosaic etnocultural, i de l’Aràbia Saudita com a feu wahhabita. Els trons d’aquests països van ser cedits a dues de les principals estirps de l’època: els Saud i els haiximites. Als haiximites també se’ls cediria la corona de Transjordània, cosa que corroborava que les monarquies eren aliades més fidels i estables. La separació del Líban i Síria pretenia portar en el poder els cristians maronites més afins als interessos colonials, però va donar lloc a un repartiment de poder que difícilment permetria l’articulació d’una veritable identitat libanesa. Les identitats van començar a dependre abans del decisor que de l’individu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’Aràbia Saudita seria, juntament amb Israel l’únic estat basat en adscripcions etnoreligioses. La Declaració Balfour prometia una llar nacional jueva, tot i que els interessos britànics tenien per objectiu prioritari protegir el canal de Suez. Creia que podien controlar la situació a base d’ambigüitat constructiva, però la situació se’ls va escapar definitivament de les mans el 1936. Es va acabar, en part com a conseqüència dels horrors ocorreguts a Europa dues dècades després, per legitimar la presència d’una potència colonial com era la dels immigrants sionistes, per permetre que s’emmarqués el conflicte en termes de pobles amb drets equiparables sobre el territori. Es van establir les bases del conflicte que cisellaria esdeveniments de pes posteriors, encara sense aparences de resolució justa.

L’època de mandats va deixar estats de dret inexistents

És incorrecte proclamar que tots els problemes del Pròxim Orient són conseqüència directa del que va passar i del que es va decidir durant la ‘Guerra per acabar totes les guerres’. No resulta forassenyat afirmar que es va sembrar la llavor de gran part dels sotracs que amb regularitat fuetegen la regió i les seves poblacions, més enllà del mer traçat de fronteres. Es podria parlar fins i tot de l’articulació d’una regió nova, o almenys d’una nova forma –marcadament orientalista– de llegir les seves realitats.

La balcanització se situa a l’origen tant de conflictes continuats com de tendències i ideologies –panarabisme, panislamisme– que competeixen per guanyar-se els cors de poblacions ansioses de respostes i contingut. Es van anar esbossant mites regionals i nacionals basats en sentiments col·lectius de lluita i sofriment, però es va ignorar i es va amagar el sofriment individual. L’època de mandats va deixar darrere seu una porositat de fronteres i una debilitat de les institucions, economies de mercat mutilades i estats de dret inexistents. Al seu lloc es va permetre l’arribada al poder de cirurgians de ferro i règims autoritaris que instrumentalitzaven les adscripcions identitàries per endinsar-se en sectarismes –inexistents dècades enrere– i alimentaven narratives tòxiques que van acabar per crear monstres. Líders autocràtics la supervivència dels quals, encara avui dia, depèn del suport de grans potències que legitimen no només la seva existència i mandat, sinó que concedeixen patent de cors a qualsevol excés per l’estabilitat.