¡Ja n'hi ha prou!

Arribar a la Puerta de Alcalá i topar de cara amb la il·luminació de Nadal és una injecció d’alegria. Em va passar divendres a la tornada d’un programa de ràdio a Burgos, on vam debatre sobre la vida i el pas del temps; un psiquiatre veterà i brillant, Jesús de la Gándara, ens va recordar que la felicitat és com la gastronomia: si no disposes de bons ingredients, difícilment et sortirà un plató presentable. Jo afinaria encara més el símil gastronòmic: pots disposar d’un peix, una carn, unes verdures, uns bolets... de matrícula d’honor, però com es coli alguna cosa en mal estat a l’hora de cuinar l’acaba contaminant tot.

Crec que una cosa semblant ens està passant amb la dirigència (no m’agrada parlar de classe) política d’aquests últims temps. Vivim en un país amb uns estàndards de benestar notables, més enllà de l’empobriment rampant que ens ha regalat la crisi. Formem part d’una societat on malgrat les dificultats no han arrelat ni el racisme ni la xenofòbia a nivells que puguin inquietar-nos en excés. Si la solidaritat es mesurés per la potència de les oenagés, el nombre de donants d’òrgans o l’èxit de campanyes benèfiques, ens trobem a prop de la matrícula d’honor. Marxen un munt de joves preparats com mai, és veritat, però molts altres que es queden o que triomfen a l’estranger ens proporcionen freqüents pujades d’autoestima.

Rufían, al Club de la Comèdia

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La cultura arrossega un maltractament gairebé secular, però l’explosió creativa a tots els nivells (música, poesia, teatre, ficció...) resulta inabastable. Un altre tant podem dir de la ciència, de l’educació, de la sanitat... d’ajuts, pocs; talent i passió, a grapats. Jo milito en la tribu de les ampolles mig plenes. Però des de fa molts anys, massa, una peça del motor fa soroll de manera desesperant: la política, o alguns polítics per ser més exactes.

L’episodi de l’escopinada fantasma al Congréso (¿per què no fitxen Rufián en el Club de la Comèdia i ens deixem de bajaneries?), o l’obsessió malaltissa de Rivera i Casado per ser capdavanters de l’Espanya eterna i flagell de presumptes colpistes (¿tant els acomplexa el discurs de Vox?) en són només alguns dels últims exemples, però el desastre és gairebé general; i ve de llarg. Té raó Pérez-Reverte quan clama: “Nosaltres els hem votat, ara toca disfrutar-los”, però crec que també tenim dret a preguntar-los si recorden quina és exactament la seva funció, perquè no ho sembla. Espanya –Catalunya inclosa– va sortir del franquisme sense tornar a les garrotades gràcies –entre altres coses– a una generació excel·lent de polítics. Però la d’ara ens està ficant en l’abocador. ¡Ja n’hi ha prou!