ANÀLISI
El 'Global Britain', camí del 'Local Britain'
Després que els 27 aprovessin l'acord de sortida, serà ara al Parlament de Westminster on es faci realitat. O no
zentauroepp45988322 files in this file photo taken on june 28 2016 a man wave181123202454 /
La pilota és del tot a la teulada britànica. A l’altre costat del canal de la Mànega hi ha hagut molts nervis i males arts. També molta ignorància i improvisació. Uns polítics conservadors amb un euroescepticisme que els havia portat a menysprear la Unió, tant com a projecte europeu com per la seva manera de funcionar, confiats en la dificultat de posar d’acord 27 països, s’han emportat la sorpresa que ni la UE és el que ells creien que era ni la influència històrica de Londres sobre els altres és ja la que era. L’últim en exercir l’esmentada influència, tot i que malament, va ser Tony Blair amb la inestimable ajuda del llavors secretari de Defensa dels EUA, Donald Rumsfeld, al marcar una divisòria entre la vella i la nova Europa. D’això fa 15 anys i en tres lustres el món ha canviat una barbaritat.
Des de la seva arribada a Downing Street el juliol del 2016, Theresa May va dedicar els primers mesos del seu mandat a viatjar a les capitals europees a la recerca de recolzament en les negociacions del ‘brexit’ encara per iniciar. A finals d’aquell any i a l’estiu del següent va visitar l’Índia i el Japó, els dos grans motors asiàtics a més de la Xina, a la recerca d’acords comercials per al post-‘brexit’ sense cap resultat visible. És més. Els líders de les institucions europees se li van avançar i dies abans de la visita de la primera ministra britànica van segellar a Tòquio, capital de la quarta economia mundial, el major i més ambiciós acord comercial de la història comunitària.
Desinterès de Trump
El gener del 2017 May es va afanyar per ser el primer governant a visitar un Donald Trump acabat d’arribar a la Casa Blanca. A la sortida de la trobada va resultar evident que la tan esbombada ‘relació especial’ entre el Regne Unit i els EUA interessava molt poc al nou president.
La propaganda del ‘brexit’ ha clamat sempre per la recuperació del control sobretot, ja sigui sobre la sobirania o sobre el comerç. L’operació de vendre al món i als seus conciutadans la reconquesta del domini sobre el comerç mitjançant un ‘Global Britain’, un Regne Unit global amb el qual Londres podria continuar sent un país important i influent, capaç de firmar grans acords va topar amb la realitat d’un món en el qual o ets ‘Britain’ o ets ‘Global’, però les dues coses juntes semblen un oxímoron.
I tractant-se d’influència, la gran pèrdua que comporta el ‘brexit’ és la de l’ascendent britànic a la mateixa UE, que, no ho hem d’oblidar, a més de ser un projecte polític basat en una sèrie de principis i valors, és la primera potència comercial del món. Tornant a Blair, abans de la seva desgraciada opció per la guerra de l’Iraq i de l’esmentada divisió que va causar, el seu paper comunitari mai va ser menor. Aspirava a ser un soci destacat a Europa i a la seva influència es deu, per exemple, l’haver frenat més avenços en el camp de la integració política i social, i haver afavorit una predominància de l’Europa del mercat. Va ser una influència negativa per a l’europeisme més avançat i obert, però influència al cap i a la fi, una cosa que ja no podran exercir ni May ni els qui la succeeixin en benefici del seu país.
Després que ahir els 27 aprovessin l’acord de sortida, serà ara al Parlament de Westminster on es faci realitat, i allà l’abundància de revoltosos tant entre euroescèptics com entre pro-europeus podria enterrar-lo. En cas d’ocórrer, el Regne Unit seguiria a la UE, però seria un soci escapçat davant dels altres i humiliat per haver persistit en un dels disbarats més grans de la seva història.
