Jo he sigut un fotògraf premiat

No es pot dir, em sembla, que jo hagi estat un escriptor "formal".

Vull dir un escriptor que encaixa en una de les classificacions habitualment acceptades: poesia, novel·la, assaig, traducció...

És cert que he publicat llibres de diversos continguts, francament molts, potser massa, i és previsible que en les necrològiques el meu nom es trobi acompanyat per la paraula "escriptor". Seria una mica ridícul que es fes constar "autor de cançons, cantant, professor de llenguatge o practicant d'activitats diverses".

Només faltaria que es fes constar autor del cant del Barça i practicant de viatges a peu.

Però remenant papers, a casa, m'he trobat amb una sorpresa: un diploma.

No un diploma per algun fet literari, sinó com a fotògraf. Copio el text del diploma. que es justifica així:

"Por su aportación fotográfica al Concurso-Exposición sobre el Extremo Oriente, organizado por los consulados de Thailandia, India, Japón y Pakistan".

El premia tenia el patrocini de l'Ajuntament de Barcelona i la data és de 1971.

I de cop em pregunto: què feia jo l'any 1971? Em sembla extraordinàriament llunyà. Més encara: "no el veig", si puc dir-ho així.

Si no m'equivoco, jo estava pensant en fer un viatge a peu. Viure una experiència de proximitat, per dir-ho així. Fàcils contactes amb gent anònima, arrelada en uns paisatges i uns costums, que jo podia compartir.

Sempre m'han agradat els contrastos, però no especialment exòtics. Em conformo amb els senzillament "diferents". Com ho són els camins, els gestos, els accents, els meus amics, els meus veïns de l'escala, els cafès del xamfrà.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Si no m'equivoco, hi ha una relació entre diferència i preferència. Sigui com sigui, m'agrada que els dos cafès no tinguin la mateixa façana.

Jo mateix no sóc el d'ahir.