Feixistes i colpistes

La legislatura s’ha acabat. Ja vaig escriure fa unes setmanes que estava zombi. Ara presenta ‘rigor mortis’. Quan Pedro Sánchez hagi assumit definitivament que els seus socis independentistes no recolzen els Pressupostos el pla financer dels quals ha sigut objectat pel Fons Monetari Internacional (FMI) i la Comissió Europea, entrarem en un període preelectoral que farà meta, probablement, en el mes de març o maig. Les defuncions les sol precedir l’agonia, i la d’aquesta legislatura va consistir en les convulses sessions del Congrés de dimarts i dimecres passat. La causa del vergonyós encreuament de desqualificacions entre els diputats va ser, de nou, el “colpisme” a la Catalunya del 2017 i el “feixisme” dels que qualifiquen els fets de setembre i octubre de l’any passat com una sofisticació de l’entrada de Tejero a la Cambra Baixa el 23 de febrer de 1981.

Gabriel Rufián és l’epítom d’aquest temps polític. En altres circumstàncies històriques, un personatge del seu perfil no hauria sigut possible, ni, segurament, la mateixa ERC ho hauria permès. En altres circumstàncies històriques, un polític de la talla de Josep Borrell tampoc s’hauria vist en el tràngol de suportar “les serradures amb fems” que va llançar el diputat republicà sobre la seva trajectòria. Quan el discurs pedestre d’un exaltat es rabeja amb l’experiència i l’excel·lència d’un polític reconegut és que reptem al fang i ja som en temps de descompte. Aquesta situació cal ressetejar-la als col·legis electorals, perquè l’actual Congrés dels Diputats no obté per a si la dignitat de la seva funció representativa.

En un exercici de voluntarisme, Ana Pastor va ordenar retirar del diari de sessions (després s’ha desdit) les desqualificacions de “colpista” i “feixista”. L’esforç de la presidenta de la Cambra Baixa és tan benintencionat com estèril i confós. Cal beure el calze d’aquesta política tavernària fins als excrements i no eludir la realitat que la insurrecció de l’independentisme català ha consagrat una polarització que s’ha enquistat a l’Espanya institucional i política, però també en la social.

S’ha produït, a més, una impugnació intel·lectual de l’equidistància i la tercera via a través d’un assajisme que, com en els textos de Juan Claudio de Ramón (‘Diccionario de lugares comunes sobre Cataluña’, d’editorial Deusto) i de Rafa Latorre (‘Habrá que jurar que todo esto ha ocurrido’, d’editorial Planeta), donen sòlida carta de naturalesa a una interpretació sense concessions de la insurrecció catalana entenent-la com una traïció a la democràcia espanyola, a la vora mateix de les celebracions dels 40 anys de la Constitució.

Ruptura emocional i pràctica

Sánchez a la Moncloa va ser una oportunitat, però comportava un risc. Els independentistes han desaprofitat l’ocasió que ells mateixos van propiciar i han convertit la gestió del secretari general del PSOE en un perillós exercici d’equilibrisme que poc o gens ha resolt a Catalunya, com s’acredita amb la radicalització que aquest divendres va radiografiar el baròmetre del CEO (més CUP i més secessionisme) i ha produït destrosses en el conjunt d’Espanya. La ruptura emocional i pràctica entre el separatisme i la societat catalana que no el professa i la resta de l’espanyola no serà fàcilment reconduïble.

Quan Ignacio Cosidó –un polític que se situa de continu entre la idiòcia i la temeritat– ufanejava de controlar “per darrere” la sala d’enjudiciament dels líders de l’aldarull català, feia saltar els ressorts de dignitat d’un magistrat serè com Manuel Marchena, però, alhora, dinamitava l’únic acord d’Estat entre el Govern i el PP. I sense ni tan sols aquest pacte, la legislatura es dilueix en l’espera de moltes iniciatives (l’exhumació de Franco, la reforma constitucional, l’SMI) i en la decepció de la impossibilitat d’altres que es van prometre.

Els resultats del 2-D donaran alguna llum sobre les foscors d’un futur boirós. Serà important observar si a Andalusia es produeix l’‘efecte Sánchez’, sigui en benefici o en detriment del PSOE, si el populisme d’esquerres prospera desagregat ja del nucli dur complutense de Podem i quina és la relació de forces entre el PP i Ciutadans; aquest últim partit, una conseqüència reactiva de la llarga etapa del pujolisme que reclamava primer paciència per obtenir després la independència. Un període de profunda deslleialtat a l’Estat constitucional rendibilitzant un bipartidisme insuficient i que va mercantilitzar el recolzament dels nacionalismes basc i català.

L’‘innominable’

Els que amb més fervor es diuen “colpistes” i “feixistes” al Congrés dels Diputats expressen així el caràcter irreductible del conflicte català. I al mig, un Sánchez madrileny que ja no pot presentar-se davant de l’electorat espanyol amb amabilitats a un Quim Torra el vicariat del qual està sent destructiu, ni amb uns republicans que descontrolen un dia sí i un altre també les seves posicions suposadament més pragmàtiques que les dels exconvergentes, molts d’ells abduïts pel perdedor de Waterloo, que fa cara de convertir-se en l’‘innominable’.

Notícies relacionades

Gabriel Rufián, expulsat del Congrés després d'insultar Borrell

Plorar de pena

Serà difícil que amb la falla catalana en el sistema constitucional, el contagi a Euskadi de la dinàmica unilateralista –¡quina abraçada el de Torra amb Arnaldo Otegi!–, la involució de la dreta en sintonia amb altres europees i els criteris erràtics i complaents amb les polítiques d’identitat de l’esquerra, Espanya no acabi afegint-se a la regressió de molts països europeus i dels Estats Units. Si l’extrema dreta treu el cap a Andalusia, o en altres pròximes confrontacions electorals, la criatura no farà més que créixer. I ho faran també els problemes.