22 set 2020

Anar al contingut

La divisió de l'independentisme

Clausewitz i el procés

Clausewitz i el procés

Xavier Bru de Sala

L'Espanya d'avui no disposa de marge de sobirania per incrementar la repressió fins a nivells dissuasius

“Fer un salt curt és més senzill que fer-ne un de llarg, però ningú que pretengui creuar un fossat ample començaria per saltar fins al centre”. La frase és del més gran teòric de la guerra, Karl von Clausewitz.

L’octubre del 2017, l’independentisme va fer un salt, sí, però com que no havia calculat bé la distància per fins a l’altra banda es va quedar al mig. No va ser un farol perquè les cartes no eren dolentes. Va ser un salt que va perdre bona part de l’energia acumulada per la indecisió i els dubtes. Aturar-se a contemplar el panorama al moment de la veritat comporta una notable disminució de l’impuls. Conseqüència: al mig del fossat.

En observar que l’interior del fossat no és el terreny més propici des d’on fer el segon salt per cobrir l’altra meitat del trajecte, l’independentisme s’ha dividit entre els que pensen que més val tornar a trepitjar terra ferma, parapetar-se i preparar-se per fer un salt més llarg, i els que pensen que es pot travessar el fossat amb l’aigua fins a la cintura, o encara que sigui fins al coll o més amunt, i pujar pel terraplè de l’altra banda. Aquesta segona opinió, que es basa en el molt hispànic recurs de la fúria, es veurà cada cop més desacreditada, no perquè sigui inútil, que ho és, sinó perquè transcorren els mesos i no sembla que els defensors del furor estiguin gaire disposats a passar dels tuits als actes. A hores d’ara, malgrat que una minoria d’irreductibles encara xipollegi i gesticuli dins del fossat, s’ha imposat del tot la primera opció, que és la de la reculada i l’acumulació de forces, llegeixi’s vots, per fer el salt llarg.

També l’estat s’absté d’aplicar les màximes de Clausewitz sobre la reducció de l’enemic. “A més de les forces físiques, era imprescindible destruir les morals.” Doncs bé, l’estat està molt lluny de destruir les forces físiques –nombre de votants— i més lluny que mai de minar la raó o la determinació moral de l’independentisme.

L’objectiu de la guerra, aplicable a tota confrontació severa, consisteix a desarmar l’enemic o deixar-lo fora de combat. Doncs per molt que es forcin els límits d’un estat de dret, desarmar la democràcia resultarà impossible mentre existeixi Europa. L’independentisme català, sense aliats ni padrins exteriors de pes, només disposa de la democràcia, però és l’arma més poderosa en l’actual context geoestratègic. És previsible que en el futur aprengui a servir-se’n amb més precisió, amb l’increment del calibre de la munició proporcionat pels presos, i tal vegada, si afina prou, amb algunes propostes en positiu.

Precisament sobre el sotmetiment, Clausewitz aconsella situar el vençut en una posició més desfavorable del que és estrictament necessari, ja que si els desavantatges no són prou depriments i permanents, si no se’l colla fins que es reconegui del tot impotent, l’oponent tendirà a esperar moments més favorables per tornar a aixecar el cap. D’aquí ve l’única frase del president Quim Torra digna de passar als annals.

La història d’Espanya dona la raó a Klausewitz. Els polítics espanyols que han guanyat batalles contra Catalunya però s’han abstingut de seguir el mètode de la màxima repressió, la que no deixa cap més sortida que la rendició total, han caiguts tots de manera ràpida o immediata. Des d’Olivares a Rajoy passant per Espartero i Primo de Rivera. En canvi els dos que van arrasar, Felip V i Franco, van regnar fins al final de les seves vides sense sobresalts.

Per molt que Pablo Casado i Albert Rivera gallegin i exigeixin l’increment de la repressió fins al màxim, no podran aplicar com pretenen la fórmula Clausewitz: els alemanys han canviat tant que en comptes de recomanar devastació, la prohibeixin o hi posen uns límits estrictes. L’Espanya d’avui no disposa de marge de sobirania per incrementar la repressió fins a nivells dissuasius.

Només queden dues sortides. Seguir la lògica de la confrontació i esperar el proper assalt, o negociar un armistici. Sobre la primera, recordem una última i infausta proposició del general prussià, “Mentre no hi ha vencedor i vençut, tots dos tendeixen a intensificar els esforços”.

De què va el proper futur? O va d’armistici amb concessions mútues de gran relleu històric, o va de nou encaix, de diàleg i negociació, o va de solució i d’acord, o no anirà de divisió independentista ni de reiteració d’errors sobiranistes. Anirà d’embranzida, de salt llarg, i de més força. De força democràtica sobiranista, si és que aquesta força es reforça. De força impositiva de Madrid, sí és que aconsegueix acumular-ne gaire més sense caure en mans de l’extrema dreta.