Dues mirades

Jugar i jugar

No es perdin el festival Dau de Barcelona, al recinte de la Fabra i Coats aquest cap de setmana. I juguin. Perquè sí o per esvair el tedi vital, o per embriagar-se del moment

Es llegeix en minuts
Jugar i jugar

JOAN PUIG

Quim Dorca és un boig dels jocs de taula i té la sort de treballar en una empresa de jocs de taula, la qual cosa deu ser una definició força plausible de la felicitat. A més a més, és un estudiós de la filosofia del joc i marca els límits que el defineixen. Diu que no hi ha una experiència que es pugui igualar a la presència física del guanyador davant dels perdedors. És a dir, qui guanya mira a la cara dels contrincants i se sap guanyador; de la mateixa manera que els perdedors experimenten aquesta mena d’humiliació bèl·lica en present, sense mediacions. La cosa és dura, i això ho afirma algú – com jo – que més aviat té tendència a perdre. Però resulta, i això també ho diu Dorca, que tot es redueix a l’àmbit estricte de la partida, un univers exempt en el qual tot s’hi val i en el qual res no val res. Un gran castell d’il·lusions que es desfà com un polsim un cop s’acaba el joc. Fins que en construïm un altre.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquesta mena de distraccions van canviar radicalment als anys 90 del segle XX quan “es va minimitzar l’atzar”: els daus ja no eren demiürgs sinó instruments de l’estratègia. Amb els daus no entenies per què perdies. O ho entenies massa: perquè tenies mala sort. Ara, la sort és un dirigible. Escric tot això perquè aquest cap de setmana torna el festival DAU de Barcelona, al recinte de Fabra i Coats. No se’l perdin. I juguin. Perquè sí o per esvair el tedi vital, o per embriagar-se del moment. Juguin.