Rosalía, catalana, paia i flamenca

No només canta com com els àngels. No només ha suscitat una admiració meteòrica entre fans que van de les Kardashian a 'millennials' d’un amplíssim espectre social. La irrupció de Rosalía en el panorama musical també ha provocat un debat d’especial transcendència. Un debat sobre la identitat cultural en societats com la nostra, mutants i obertes en canal per les xarxes socials. Per això les xarxes bullen, plenes no només d’elogis a una nova estrella que fusiona trap, flamenc i pop, enfilant melodies urbanes seductores, de lletres feministes i cadència enganxosa. També hi ha veus crítiques que es pregunten qui és Rosalía.

El seu art i la seva biografia enderroquen clixés

¿És catalana, paia, flamenca? ¿És una d’aquestes coses o totes tres alhora? ¿I si és tot això, no deu ser un producte de Sony?, pregunten els que no entenen que no calen laboratoris de multinacionals per hibridar cultures, que n’hi ha prou amb la vida als barris i l’accés a internet per conformar noves identitats. Afinitats múltiples que sorgeixen a les fronteres on es creuen allaus humanes de diferent procedència. Com a Sant Esteve Sesrovires, on Rosalía va néixer, entre polígons industrials ocupats per obrers vinguts d’Andalusia i Extremadura i recorreguts per camions com els que surten al vídeo de 'Malamente'.

¿Qui és doncs Rosalia Vila Tobella? La pregunta no seria tan d’actualitat si no fos que el seu art i la seva biografia enderroquen clixés. Se la formulen els que, sent catalans, andalusos o gitanos, associen una forma de cantar a un origen, una pertinença, una cultura, una llengua. Si és catalana, hauria de cantar en català, diuen alguns que encara no han digerit que Serrat cantés 'Mediterráneo' en castellà o que Estopa sigui un dels pocs grups catalans capaços de competir amb Adele, One Direction o Avicii en les llistes de Spotify més escoltades a Catalunya. Fa una mica de mandra entrar en aquest vell mantra, però ella ho ha fet amb humilitat, explicant que és tan catalana com ningú, i que la rumba catalana, Carmen Amaya o Miguel Poveda formen part del seu univers. ¿Per què a alguns els costa tant acceptar aquesta condició? ¿No deu ser perquè entre els artistes que canten en català hi ha molt poques dones? Només una entre les 25 cançons en català més escoltades a Spotify (Roser Cruells, una de les integrants del grup Els Catarres). Quina sorpresa. Algun crític musical hauria d’explicar la paradoxa.

Entre andalusos del Baix Llobregat

Per sota de Despeñaperros hi ha qui es pregunta com Rosalía pot anar d’andalusa si viu enganxada a Barcelona. Produeix xafogor que alguns l’hagin acusat d’haver-se apropiat de la cultura andalusa quan ha viscut entre andalusos i fills d’andalusos del Baix Llobregat des que era petita. Ella mateixa ha explicat que, a Catalunya, la cultura andalusa "es respira en l’aire". És veritat que quan la sentim parlar en castellà en les entrevistes descobrim que el seu deix de cantant és mimetitzat. ¡Una disfressa!, clamen alguns. Un ingredient més de la seva cultura mestissa, dic jo, com ho és el xandall, en record del barri on jugava de petita, o el natzarè a sobre d’un patinet del seu últim vídeo, barreja de velles tradicions familiars i pulsions contraculturals.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Més complexa i significativa és l’acusació d’apropiació cultural que li han retret per atrevir-se amb el flamenc sent paia. Per anar de gitana, pressuposant que els gitanos tenen l’exclusiva del flamenc. Aquest també és un vell debat, des que Enrique Morente o Paco de Lucía van irrompre entre els ‘cantaores’ o guitarristes més renovadors, però amb Rosalía ha adquirit traços nous, més àrids. Noelia Cortés, una coneguda activista gitana, l’ha acusat d’utilitzar trets culturals aliens "com qui es posa unes pestanyes postisses" i de fer-ho "des del seu privilegi racial i econòmic". És la teoria del ‘white privilege’ que arrasa en la sociologia anglosaxona com una manera d’explicar per on passen també les fractures en les societats contemporànies.

Crec que Rosalía és conscient del desafiament. Podria haver contestat que ella se senya anomenant Undebel, el déu dels gitanos, com es posa el xandall o recorda les processons, però ha preferit reconèixer que el tema de les discriminacions que pateixen els gitanos està sobre la taula. "I si ho està és perquè hi ha alguna mena d’inquietud", ha afegit, abans de recordar que el flamenc ve d’una barreja de cultures i que ella compon i canta "des del respecte i des de la llibertat".